ELS “CICLISTES”

Els “ciclistes”. Així els anomena el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu darrer assaig. Es refereix Bauman a la nova casta que ha generat aquest afany per l’enriquiment ràpid i el culte al consumisme com a valors absoluts que hem patit aquests darrers anys. Són aquells que s’agenollen davant dels seus superiors però que trepitgen als seus subordinats. Són aquells que encara ara continuen cobrant salaris i primes desorbitades quan l’atur es multiplica al seu voltant i mentre censuren que el regidor d’un poble petit percebi 20 euros per assistir al ple municipal. Són els que es mostren implacables amb els altres i ultracondescendents amb ells mateixos. Són, en definitiva, una versió actualitzada dels “homes del sí” de Bertold Brecht.   

Mireu, ara fa uns dies em va aturar una persona pel carrer i em va dir exactament el següent: “quan acabarà aquesta merda, senyor Ballesteros?”. Aquesta persona estava, literalment, al límit: a l’atur, amb la prestació esgotada i vivint de treballs esporàdics i de la solidaritat familiar. “El pitjor de tot és quan penso en els meus fills, és molt dur no poder donar-los el benestar que jo i la meva dona voldríem.” Per desgràcia, el seu drama és el mateix que viuen milions de persones al nostre país. Però, paradoxalment, aquesta realitat tan tràgica conviu amb una acumulació de riquesa sense precedents per part de l’equivalent a menys de l’1% de la població que ha vist com els seus emoluments desmesurats continuen creixent, tot i la crisi.   

En contra del que, fins i tot, sembla que s’hagi posat de moda crec que la solució a tanta injustícia passa per reforçar l’acció política enlloc de deixar els interessos generals en mans de grups oligàrquics que no responen a cap control democràtic. Un dels principals problemes que tenim avui és la pèrdua de poder real que ha experimentat la política. Un poder (entès com la capacitat real per actuar sobre la realitat) que han guanyat determinats sectors que només entenen a les persones com a instruments en funció de la utilitat econòmica que en puguin treure. I si no en treuen cap ni una, com a res.

Un jove em preguntava ahir mateix perquè havia d’anar a votar si després organismes com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o els especuladors que sacsegen la prima de risc ens imposen les seves decisions. “Has d’anar a votar per la mateixa raó que surts al carrer a protestar contra les injustícies, per una exigència ètica”, li vaig dir.    

Els socialistes reivindiquem, ara més que mai, l’acció política per transformar la societat. Això ara a Catalunya vol dir que tots els nens han de poder gaudir d’una alimentació adequada (com pot ser que una cinquena part dels nens catalans visquin en famílies amb risc de pobresa i que algunes organitzacions com Caritas hagi alertat de casos de malnutrició infantil?), vol dir que cap català s’ha de quedar sense cap ingrés econòmic mínim garantit i vol dir que totes les famílies han de tenir un habitatge on poder viure amb dignitat. Utilitzar la crisi com a excusa per no acceptar uns mínims bàsics tan elementals com aquests és pervers. Els socialistes no ens resignem a acceptar-ho perquè no està bé, no és just i és repugnant que aquestes coses passin.  

Aquest procés de regeneració moral l’hem de fer amb autocrítica del que no hem fet bé des de l’esquerra, sí, però també conscients que cridar als carrers i després “passar” d’anar a votar no solucionarà res. Si no ens impliquem en tots els nostres àmbits de vida i després no actuem amb coherència amb aquests valors que afirmem defensar, els “ciclistes” i aquells que marxen d’excursió a Andorra, Suïssa o d’altres paradisos fiscals per ocultar els seus diners disposaran de tot el poder per continuar fent i desfent sense donar explicacions a ningú.  

Article d'opinió de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona