ELS ANTI-BRANDT

El 7 de desembre de 1970, Willy Brandt, aleshores canceller de la República Federal Alemanya, es trobava a Varsòvia en visita oficial. Aquell dia el canceller alemany va protagonitzar una ofrena floral davant del monument que homenatjava la resistència heroica dels jueus del gueto que van preferir morir amb les armes a la ma lluitant contra la tirania nazi enlloc de ser conduïts mansament als camps d’extermini. El protocol preveia que Brandt deixés l’ofrena floral al peu del monument, llegís un breu text i continués amb el seu itinerari. Això responia als paràmetres protocol·laris però no a la grandesa humana de Willy Brandt. Així, un cop lliurada l’ofrena floral, de manera totalment espontània, Brandt es va agenollar davant del monument i va estar en aquesta posició de manera reflexiva uns minuts enmig d’un silenci absolut.

Cal recordar que Willy Brandt era un jove membre del moviment socialdemòcrata alemany quan Hitler va ser designat canceller d’Alemanya. A les seves memòries explica com va haver de fugir a Noruega i com va tornar a Alemanya clandestinament diverses vegades lluitant per la llibertat contra la dictadura feixista. Si hagués estat detingut el seu destí hagués estat els camps de concentració i una execució més que segura. Per tant, a nivell personal, era la persona menys indicada per agenollar-se davant d’un monument a les víctimes del nazisme (més aviat, molts dirigents demòcratacristians que van contemporanitzar al principi amb Hitler per aturar “l’amenaça roja” s’haurien d’haver agenollat davant d’ell). Malgrat això, ell va entendre que com a canceller d’Alemanya tenia l’obligació de fer un gest com aquell per reconciliar als alemanys amb els jueus, el conjunt dels europeus, i amb la seva història.    

Willy Brandt va demostrar així que la política no es limita tan sols a la gestió dels recursos públics (cosa que pot fer qualsevol tècnic) sinó que sobretot requereix la grandesa moral de saber interpretar la dimensió ètica dels esdeveniments.   

Que ningú esperi un gest similar per part dels dirigents de la nostra dreta. En aquests moments els Willy Brandt no abunden, més aviat abunden els Barcenas. A Catalunya, Artur Mas, el president que va prometre reduir l’atur a la meitat, ha impulsat recentment la seva gran aposta per aquesta legistura: el brillant Consell Assessor de la Transició Nacional (les majúscules són seves) que, com si no hi haguessin altres problemes o prioritats, ha de conduir al país cap a la terra promesa de l’Ìtaca gloriosa, una Ìtaca on el Govern no paga el que deu als Ajuntaments -que queden condemnats a l’asfixia econòmica- i a les associacions del tercer sector (dependents, discapacitats, etc.).

Del senyor Rajoy i del PP quasi és millor no parlar. En el recent debat sobre l’estat de la nació Rajoy va arribar a falsejar les dades de l’atur i del nombre de cotitzants a la Seguretat Social per justificar uns presumptes i onírics “buenos datos económicos” que tan sols estan a la seva ment però dels que no hi ha ni rastre a peu de carrer. És interessant, fins i tot, analitzar la gestualitat de Rajoy que només dirigia la mirada cap a la bancada del PP i donava així permanentment l’esquena als diputats de la resta de grups i als quasi sis milions d’aturats.     

Si el compromís polític perd aquesta dimensió ètica que ens demostren els Willy Brandt, els Beppe Grillos i els Berlusconis es multiplicaran com els cargols després dels dies de pluja.

Tampoc és estranya aquesta indigència moral. Són aquells que miren cap a una altra banda i responen “sin comentarios” quan se’ls pregunta sobre una manifestació de discapacitats que reclamen les prestacions que per llei els pertoquen, són els que justifiquen -encara que sigui per omissió- que el senyor Barcenas mentre ha estat amo i senyor de les finances del PP hagi acumulat una fortuna de fins a 38 milions d’euros en un paradís fiscal, són els que encara ara parlen de les excel·lències del lliure mercat sense intervenció pública i lamenten els “excessos” de la població que durant els anys del boom de la construcció (súmmum de les pretensions!) van voler tenir un pis on viure, donar benestar material als seus fills i demanar una catàleg ampli de serveis i prestacions socials, que protegís als més vulnerables de les disfuncions de l’economia, d’acord amb el que estableix l’Estat del benestar que sempre hem defensat els socialistes. Són els que ara tenen el poder però continuen mirant el retrovisor per justificar els seus incompliments i el fracàs de les seves polítiques. Són, en definitiva, els anti-brandt.

Article d'opinió de David González publicat al Diari de Tarragona