El senyor García ha sortit aquest matí de casa
seva a deixar els nens a l’escola. Tot just sortir de casa s’ha trobat una
persona removent el contenidor de la brossa que hi ha a la cantonada. Una mica
més endavant escolta un soroll. Es tracta d’una veïna que ha deixat a la
deixalleria mòbil el que sembla ser una mena d’estenedor. Immediatament, dues
persones que es passen el dia esperant que algú deixi alguna cosa, es
precipiten per arreplegar l’utensili. Una mica més endavant un home l’atura per
demanar-li diners. No té recursos, li explica, i ha de donar de menjar als seus
tres fills. Abans d’arribar a l’escola s’adona que a les portes de tots els
supermercats que hi ha en el recorregut hi ha gent demanant diners o productes
alimentaris. Arriba a l’escola. Quan surt de deixar als nens veu a un grup de
persones vestides amb roba esportiva que esperen algú per anar a córrer.
Recorda el senyor García que a l’inici de curs una mare que havia perdut la
seva feina li va comentar que per agafar una nova rutina havia decidit anar a
fer exercici un cop deixés als seus fills al col·legi. En acabar el curs ja són
mitja dotzena els pares i mares que s’han quedat a l’atur i que s’han afegit a
aquesta dinàmica.
Aquesta és la realitat –la dura i trista
realitat- que s’ha trobat aquest matí el senyor García (com tants i tants de
nosaltres). Ell mateix, malgrat ser un dels “afortunats” que encara tenen
feina, ha vist com l’han reduït el sou un 30%, amb la retallada d’ingressos per
a l’economia familiar que això comporta. Al seu voltant (el seu entorn familiar
i de relacions més proper) no coneix a ningú a qui les coses, econòmicament, li
hagin anat a millor en els darrers tres anys. Les opcions oscil·len entre
pitjor, molt pitjor i la catàstrofe que suposa trobar-se sense feina i amb la
prestació d’atur ja esgotada.
Per això el senyor García es queda literalment
estupefacta quan darrerament encén el televisor, acciona l’interruptor de la
radio o llegeix els diaris. I és que els mitjans informatius van plens, no de
la realitat que ha vist aquest matí el senyor García, sinó d’un presumpte debat
nacional sobre “el dret a decidir” que ocupa pàgines i pàgines de diaris i
hores i hores de ràdios i televisions. Res sobre la pobresa ARA i tot sobre l’escenari,
diguem-ne, post-Ítaca ja sigui en un sentit (a favor) o en un altre (en
contra). Especialment els mitjans públics semblen liderar aquesta croada
alliberadora que ha de solucionar tots els nostres problemes.
Després de sopar el senyor García veu, per
casualitat, un debat sobre el balanç del curs polític al Parlament a nivell de
diputats tarragonins en una televisió local. Novament el debat sobre la
“pàtria”, i no sobre els ciutadans que l’habiten, monopolitza els 80 minuts del
debat. Excepte el representant socialista, que es dedica a predicar en el
desert alertant de l’augment de l’atur i de la pobresa a les comarques
tarragonines i proposant un pla d’actuació urgent per actuar sobre aquesta dramàtica
realitat, la resta de representants de les forces polítiques (CiU, PP, ERC, ICV
i Ciutadans) naveguen en les aigües agitades del mite nacionalista (ja sigui
per defensar la independència de Catalunya o per negar-la). El súmmum d’aquest
desgavell mitològic arriba quan els representants de CiU i del PP entren en un
apassionant debat sobre si Escòcia era o no un Estat independent a l’Edat
Mitjana. Mentre els representants de la dreta (CiU i PP) estaven perduts en la
boira dels higlands escocesos interpretant si els clans d’Escòcia es consideraven
una nació el segle XII, el senyor García recordava la tràgica realitat que
havia vist aquell mateix matí i pensava si el primer nàufrag d’aquest viatge a
Ítaca que ens proposa el senyor Mas no és el seny i el sentit comú que sempre
ha caracteritzat als catalans.
Però el millor del dia encara estava per
venir. I és que un amic del senyor García li havia enviat un mail amb un link
que mostra la resposta del president del Govern, senyor Rajoy, en ser preguntat
pels periodistes sobre el seu antic amic i home de confiança al capdavant de
les finances del PP durant 20 anys (no durant 20 dies o durant 20 mesos, no,
durant 20 anys), senyor Bárcenas. Doncs la resposta del senyor Rajoy diu
exactament el següent (i transcric literalment): “Eh, bueno... la segunda ya y tal”.
El senyor García torna a veure la resposta del senyor Rajoy (i és interessant
de veure més que de llegir perquè es pot comprovar el rictus de disgust del
senyor Rajoy que ja sabem tots que es mostra sempre partidari de resoldre els
problemes per la via d’ignorar la seva existència). “Eh, bueno... la segunda ya
y tal”, “Eh, bueno... la segunda ya y tal”.
Aquesta resposta va evocar al senyor García
una cita que havia llegit quan era jove i que deia “de vegades la natura fa un
tonto, però la mediocritat sempre és obra de l’home”. I va somriure...
Article de Maria Jesús Sequera publicat al diari Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada