El comportament dels dirigents del PP en
relació a l’escàndol Bárcenas donaria per escriure el guió de “la escopeta
nacional IV”, aquella saga de pel·lícules de Berlanga on es ridiculitzava
l’Espanya dels disbarats i de les arbitrarietats del franquisme. Des de les
explicacions patètiques de la senyora De Cospedal (i la seva increïble resposta
en ser preguntada pels pagaments desorbitats del PP a Bárcenas: “la
indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido en forma de
simulación de lo que hubiera sido en diferido en partes de lo que antes era una
retribución), a l’aparició via pantalla de plasma de Mariano Rajoy (com si
visqués en una altra galàxia, aliè a la realitat dels ciutadans) o les filigranes
retòriques del senyor Pons per justificar allò que és injustificable, les lamentables
explicacions dels líders del PP deixen petit l’univers, diguem-ne,
“berlanguià”.
L’única cosa segura hores d’ara és que el PP
ha mentit a la ciutadania en reiterades ocasions. Van mentir quan van afirmar
que “ese señor” havia deixat el partit feia anys... i després es va saber que
el PP havia continuat pagant un salari de 21.300 euros mensuals al “señor” en
qüestió. Van mentir quan van negar sobresous als dirigents del partit... i
després diversos diputats del PP (Nasarre, Del Burgo) han reconegut haver rebut
sobres amb diners en metàl·lic, sense haver de firmar cap rebut. Van mentir
quan van defensar “la honorabilidad del senyor Bárcenas”... per després
intentar desmarcar-se d’ell a corre-cuita un cop es va destapar la fortuna que
“ese senyor” tenia en comptes secrets a Suïssa (que no paren de créixer ja que
les darreres investigacions policials assenyalen una fortuna acumulada de 48,2
milions d’euros.)
Aquest escàndol ha obligat als estrategs de
comunicació del PP a fer un gir copernicà en qüestió de poques setmanes,
passant d’amenaçar amb querelles judicials a aquells que s’atrevissin a posar
en dubte la honorabilitat de “ese señor” a improvisar excuses que ja no es
creuen ni els nens de primària. De tot aquest espectacle tan poc edificant l’actitud
més al·lucinant és la del mateix Mariano Rajoy, una actitud consistent en no
dir res de res en relació a un escàndol que ha sacsejat la societat espanyola i
ha fet perdre credibilitat al país en les institucionals internacionals on les gestes
financeres de “ese señor” semblen més pròpies d’un membre de la quadrilla de
bandolers de Pancho Villa.
I que diu el senyor Rajoy d’aquest escàndol
majúscul sense precedents en democràcia? Res. Fidel a la vella astúcia gallega
dels seus ancestres, el líder del PP prefereix amargar-se, no donar la cara, i
esperar que després de la tempesta surti el sol per Finisterre i intentar fer
veure que “aquí no ha pasado nada.”
Recordem que és el mateix home i el mateix
partit que es van comprometre a “llamar al pan, pan y al vino, vino” i a no
enganyar als ciutadans en la cíclope tasca de “salvar a España” dels seus
enemics exteriors i interiors. I la història ens demostra que quan la “derecha nacional”
es proposa “salvar a la patria” cap esforç benefactor ens és negat.
Rajoy ha decretat la llei del silenci. No dona
cap explicació, no es refereix a l’escàndol, ni tan sols menciona a “ese
señor”! Repasseu les hemeroteques o busqueu al google, no trobareu ni una sola
vegada que Rajoy citi a Bárcenas. Tampoc ens sorprèn, és l’actitud dels covards
i dels mediocres de tots els temps: tothom a callar! Ja vindran temps millors
(venen a dir).
Ja em perdonaran els dirigents del PP (també
els de Tarragona) tan d’atreviment però crec que, per honestedat democràtica,
els ciutadans ens mereixem, com a mínim, una resposta a aquesta pregunta: Com
pot el senyor Rajoy negar que no sabia el que va fer durant anys i panys el
tresorer del seu partit, nomenat per ell i sostingut per ell? O una de dos, o
ens menteix (cosa ja de per sí greu) o és que, per dir-ho de manera suau, Rajoy
no és excessivament intel·ligent (el que és més greu donada la seva condició de
president del Govern). En tot cas, a qualsevol ciutadà una manifestació de
negligència i incompetència tan fenomenal li hagués costat el seu lloc de
treball. Ni més, ni menys.
Article d'opinió de Sara Pagà publicat al Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada