Ara fa dos anys el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat va mirar la pantalla de TV3 per adreçar el seu darrer missatge als ciutadans i afirmà literalment: reduirem l’atur a la meitat, preservarem les bases del nostre estat del benestar -“farem més amb menys”-, i assolirem un nou pacte fiscal per a Catalunya.
Dos anys després el fracàs no pot ser més absolut. L’atur ha augmentat un 20% ( a les comarques tarragonines tenim 10.000 persones aturades més de les que hi havia abans del Govern “dels millors” de CiU, ja hem arribat a 70.000 i a Catalunya 800.000. L’estat del benestar ha rebut tres grans sacsejades, en forma de retallades, que han suposat un retrocés dels drets socials dels catalans històric i sense precedents. Només un exemple, en dos anys les llistes d’espera per operar-se a Tarragona s’han més que doblat passant de 8.000 persones per a ser intervingudes el 2010 a més de 20.000 ara. Pel que fa al pacte fiscal, la constatació del fracàs ( buscat ) ha estat l’excusa per donar per morta la legislatura i convocar noves eleccions.
El Govern ha incomplet totes les seves promeses electorals, tret d’una: eliminar l’impost de successions gràcies al qual un ciutadà pot heretar un milió d’euros i pagar zero euros d’impostos però una persona necessitada ha de pagar tres euros si vol que el seu fill porti el “tuper” a l’escola (?!). Aquesta és la construcció nacional del senyor Mas.
Durant aquestes darreres setmanes el President ha viscut el seu propi camí de Damasc. Igual que el Gregori Samsa kafkià, Artur Mas i CiU se’n van anar a dormir representant “el pal de paller” de la tradició pactista del catalanisme conservador i es van despertar furibundament independentistes. En aquesta particular metamorfosi s’han cremat totes les etapes en un temps rècord. Reconec que em vaig quedar astorat quan en el recent debat de política general Artur Mas em va respondre que pensava convocar un referèndum sobre l’autodeterminació encara que fos “al marge de llei”. Tot un President de la Generalitat disposat a saltar-se la legalitat. En un altre país hauria hagut de plegar després d’aquesta colossal relliscada
La cosa no acaba aquí perquè aquests darrers dies estem assistint a la confusió més completa de les intencions de CiU atenent a les declaracions del mateix Artur Mas, que un dia s’empara en la legislació europea per avançar cap a l’Estat propi, al següent afirma que no vol trencar els lligams amb Espanya i encara el seu conseller d’Economia afirma davant un grup d’empresaris que en el camí cap a la Independència també ens podem quedar en una de les etapes. Tot un homenatge encobert al senyor K., del Castell, que es passa la vida donant voltes per un poble intentant trobar un sentit a la seva condició i un fil conductor a la seva existència.
Malgrat això, el que més ens preocupa als socialistes és que mentre esperem l’arribada de la Itaca prodigiosa que resoldrà tots els nostres problemes i on mai no ens portarà l’ambigüitat que tant interessa al sr. Mas per continuar al Govern ni els qui el truquen i van a veure per condicionar la seva voluntat, els i les Pérez, Vila, García o Domènech d’aquest país, hagin de patir quatre anys més d’un Govern que com Joseph K., el protagonista del procés de Kafka, es vegin condemnats pel tribunal de la dreta més neoliberal que hem tingut mai a Catalunya en l’altar de “la necessària austeritat” que ens ha de conduir a la sortida màgica de la crisi.
Article de Xavier Sabaté publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada