“El patriotisme és l’últim refugi dels qui no tenen arguments quan han de justificar la seva mediocritat”, aquesta frase de l’històric socialista francès Jean Jaurès (qui, per cert, va morir assassinat per un “patriota” per dir veritats com aquesta) m’ha vingut a la memòria vàries vegades aquests darrers dies. Tractaré d’explicar-me. Novembre de 2010, els carrers i places del nostre país s’omplen de pancartes de CiU amb somriures sota el lema: “Per una Catalunya millor”. Així mateix, se’ns projecta un punt lluminós al final d’un túnel amb la imatge radiant d’Artur Mas, actual lector de l’Odissea d’Homer. Doncs jo crec que la immensa majoria de catalans, tret de les grans fortunes que s’han beneficiat de la supressió de l’impost de successions, no han tingut, ni tenen, grans motius per a somriure durant aquests dos anys de Govern “dels millors.” No crec tampoc que els catalans creguem que ara tenim “una Catalunya millor” que la que teníem el 2010.
Un cop constatat el fracàs absolut d’Artur i de CiU en els tres grans objectius de la legislatura (reduir l’atur a la meitat, mantenir la qualitat de l’Estat del benestar i assolir el pacte fiscal) sembla que els estrategs convergents han decidit llançar una cortina de fum patriòtica per intentar ocultar un balanç difícilment superable pel que fa als resultats negatius. De fet, CiU està combinant una dosi de demagògia (la independència és la solució màgica a tots els nostres problemes, perdó, les “estructures d’Estat” ells mai citen la paraula “independència”), una altra dosi de cinisme (“no hem fet retallades, hem fet ajustos per garantir les prestacions socials”) i una tendència cada cop més acusada, però gens conscient, cap a la paradoxa.
Mentre, els seus cosins germans ideològics del PP segueixen la mateixa estratègia. Aquesta mateixa setmana hem vist al senyor Alejandro Fernández i a la senyora Sánchez Camacho d’amable tertúlia a la Rambla rient mentre contemplaven la nova seu del PP (però perquè riu tant aquesta gent?). És interessant recordar que el senyor Fernández va decidir comparèixer després d’estar “missing” durant tres setmanes quan els periodistes el buscaven perquè valorés les inversions (més aviat, les desinversions) dels pressupostos generals de l’Estat a Tarragona. I és que el PP de Tarragona ha inaugurat una nova manera de fer política quan es tracta de notícies desagradables: amagar-se, no donar cap explicació burlant-se així dels ciutadans, i esperar a que passi el temporal...
Ni els uns (CiU), ni els altres (PP) fan la més mínima referència a les retallades que han practicat els Governs de Mas i de Rajoy i que tants problemes estan provocant a la vida diària dels catalans. Cap element d’autocrítica o de resposta als problemes reals dels ciutadans. Al contrari, tot metàfores literàries i apel•lacions a la passió patriòtica com a únic argument electoral. CiU: “aquests són els comicis del dret a decidir”, PP: “Aquestes eleccions són un plebiscit, Espanya sí o Espanya no.”
I mentre els “patriotes” competeixen en somriures i simulen que es barallen i amenacen amb el “xoc de trens” més de 10.000 famílies tarragonines tenen una altra preocupació menys pretensiosa però més realista: arribar a final de mes garantint un mínim de qualitat de vida als seus fills perquè en aquestes famílies tots els seus membres, tots, estan a l’atur i han vist com les ajudes i prestacions se’ls retallaven per part de les Administracions governades per CiU i PP.
Com diria un humanista de la talla moral de Jean Jaurès: aquesta és la realitat que sempre voldran ocultar els “patriotes” darrera dels plecs de la bandera.
Article de Núria Segú publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada