1811

Sempre que ho recordo m’admira novament la increïble valentia i heroisme dels defensors de Tarragona ara fa 200 anys. Com van poder resistir 56 dies contra l’exèrcit napoleònic, enormement superior? Per què van sostenir la defensa quan l’instint de supervivència els emplaçava a marxar? Com van poder plantar cara els ciutadans de la ciutat allà on tropes professionals havien emprès la fugida?

Cada cop que trepitjo les escales de la catedral recordo als tarragonins que en aquest mateix lloc van perdre la vida defensant la ciutat i les nostres llibertats. La història de la ciutat i la seva identitat es forgen també a través dels seus moments tràgics. Dels moments en què tothom mostra la seva vertadera essència, dóna el millor de sí mateix, i no es no possible defugir el compromís. Quan evadir-se equival a ser còmplice per omissió dels enemics de la llibertat.

“Abans morir que rendir-nos”, deien els defensors. Aquesta tenacitat, aquesta convicció de lluitar per allò que és just com un compromís etern de combat contra la injustícia, és l’autèntic ADN moral del millor tarragonisme, el que entén que la ciutat no serà plenament lliure mentre hi hagi un sol tarragoní abandonat a la seva dissort. Sempre ho he tingut present.

Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de parlar amb una tarragonina supervivent dels camps de concentració nazis. Recordo aquella conversa per molts motius però especialment se’m va quedar gravada una resposta que em va donar. Havia estat arrestada pels nazis per col·laborar a la França ocupada amb una xarxa d’acollida i salvament de nens jueus. “Sempre m’ha sorprès que em preguntin perquè em vaig implicar”, em deia. Tan sols vaig fer el que m’havia ensenyat el meu pare quan era una nena, ell m’havia dit: “si veus que un nen s’està ofegant, encara que no sàpigues nedar llençat a salvar-lo”.

He vist aquesta actitud i aquest heroisme en aquests anys de la crisi econòmica. L’he vist en els avis que donaven la seva pensió als seus fills que patien l’atur per a què els seus néts poguessin tenir educació, aliments i roba, l’he vist en els joves que s’han mobilitzat per ajudar als col·lectius més vulnerables de la societat, i l’he vist en la Tarragona que es va mobilitzar per donar acollida als refugiats de la guerra de Síria. L’he vist, sí, i la vull defensar.

Aquests dies molts periodistes em pregunten perquè he presentat la meva candidatura per representar a Tarragona al Senat. Ho faig perquè vull defensar directament els interessos dels tarragonins i tarragonines, de tots els ciutadans de les nostres comarques. Ho faig perquè sóc conscient de la importància que suposa tenir accés directament als ministres i al president del Govern en la gestió dels temes que més ens interessen i afecten. Podem aprofitar la compareixença del president de l’executiu al Senat per demanar recursos per als Jocs del Mediterrani de Tarragona 2017 o interpel·lar al ministre de Treball sobre el futur de la planta de Covestro del nostre polígon químic, per posar només dos exemples. El llistat és interminable: Jocs Mediterranis, inversions territorials, augment de serveis públics bàsics, Corredor Mediterrani, defensa del nostre patrimoni arquitectònic i arqueològic, tercer fil, Port de Tarragona, etc. Cal estar directament representats a tots els organismes i institucions de Govern i el Senat n’és una peça essencial.

Ho faig amb humilitat però ferm en la meva convicció que els interessos de Tarragona estan per damunt de les fidelitats partidistes. Ho he demostrat ja en més d’una ocasió. M’estimula i m’encoratja la valentia de tots aquells de vosaltres que en aquests anys de crisi heu actuat amb tanta generositat. Per això us demano que em feu confiança i que, sigui quina sigui la vostra opció al Congrés, voteu la meva candidatura al Senat en aquesta legislatura que serà decisiva per Tarragona.

Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al diari Més Tarragona