REIVINDICANT MANDELA

Aquests dies els mitjans de comunicació van plens de valoracions de dirigents polítics de tot el món que glossen la figura de Nelson Mandela. Tots els elogis són pocs i es queden curts. Nelson Mandela és una d’aquelles figures de la història que -com Gandhi, Salvador Allende o Olof Palme-  ens reconcilien amb la nostra condició humana. A ell se li pot aplicar l’epitafi que figura a la tomba d’un altre heroi, el polonès Jan Karsky, el primer en denunciar l’holocaust, que diu: “aquí reposa un home bo, digne i just, que ens va fer millors amb la seva presència.”

La vida del dirigent sud-africà demostra que les transformacions reals són possibles amb el poder de les conviccions quan aquestes són fermes i conseqüents. Quan Nelson Mandela surt de la presó després de quasi 30 anys de reclusió es troba un país que està al llindar de la guerra civil. Els abusos de la minoria blanca després de dècades d’apartheid preveia un escenari d’augment de la violència en una societat dividida per l’odi i el desig de revenja.

El geni de Mandela va ser reconciliar i fer possible un país que unís tots els sentiments d’identitat i de pertinença: els de la minoria blanca afrikaner, els dels anglosaxons, els de la comunitat negre i les seves ètnies i entitats tribals, els dels mestissos, dels sud-africans d’origen hindú, etc. Com ho va aconseguir? Mitjançant la seva extraordinària generositat i la seva convicció que l’essència humana comuna era superior a totes les diferències nacionals o lingüístiques. Per exemple, ja durant la seva estada a la presó Mandela va voler aprendre la llengua pròpia dels afrikaners, va estudiar les seves tradicions i va voler comprendre els mites històrics que els cohesionaven com a comunitat. Quan està sortint de la presó, enmig de l’entusiasme i la cridoria dels seus seguidors, un periodista li pregunta “quin és el paper dels blancs en la futura Sud-àfrica?”, Mandela es gira i respon a l’instant, rotund, “un paper essencial, essencial.”

El llibre “el factor humà” de John Carlin explica a la perfecció la mutuació que viu la societat sud-africana liderada per Nelson Mandela durant els dies de celebració de la Copa del Món de rugbi de 1995. El rugbi, esport vinculat als blancs afrikaners, acaba unint un país gràcies al carisma irresistible de Mandela que no dubta a posar-se la samarreta de l’equip sud-africà i demanar a la comunitat negre que animi a un dels símbols del règim de l’apartheid.   

Recordo que després de llegir el llibre li vaig preguntar a un amic meu que havia treballat a Sud-Àfrica que va suposar per a la població negra sud-africana escoltar Nelson Mandela demanar-los el seu suport per a l’equip de rugby de l’Springboks. Recordo nítidament la seva resposta: “És com si Artur Mas digués als catalans que havíem d’animar al Reial Madrid o a Mariano Rajoy demanant als espanyols que anessin al camp a celebrar els èxits de la selecció nacional catalana de futbol.” Algú s’imagina aquest escenari? No.

Reivindico totalment els valors de Mandela i reivindico també la seva vigència i el seu exemple moral en el període històric que estem vivint al nostre país. Estic convençut que ara més que mai hem de ser capaços d’assolir consensos, des de la generositat i el respecte als sentiments de l’altre, per damunt de la batalla partidista i del frontisme, la suma en lloc de la divisió. En un país com el nostre en què el patiment i la segregació -no per motius racials però si per raons econòmiques- són tan ofensives per a la sensibilitat humana, la disposició a ajudar a qui més pateix la marginació, saber posar-se a la pell de l’altre renunciant si convé a aspiracions particulars en pro de la convivència i la igualtat d’oportunitats és un exemple a seguir. Mandela va saber convèncer fins i tot als seus seguidors que aixecar la mirada, projectar-se cap al futur amb força, exigeix renuncies parcials per assolir objectius més ambiciosos. Un exemple i una lliçó que té plena vigència avui dia al nostre país.

Article d'opinió de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona