Ara fa uns dies una mestra d’una escola d’una
ciutat de les nostres comarques m’explicava la realitat de nens que arriben a les
aules sense haver esmorzat i, molts dies, sense haver sopat el dia anterior.
Amb els pares a l’atur i sense cobrar cap prestació o amb subvencions mínimes l’únic
àpat garantit al dia per aquests nens és el que mengen a l’escola a l’hora de
dinar. Aquesta mateixa persona m’explicava el cas concret d’uns pares que li
deien que havien reduït la seva compra d’aliments a un únic producte, arròs, i
que tots els àpats familiars consistien tan sols en un plat d’arròs. La mateixa
professora m’alertava de les conseqüències que en la vida d’un nen de cinc any
pot tenir passar-se mesos i mesos menjant tan sols un plat d’arròs.
A la Catalunya dels Consells Assessors de les
transicions, de les rebaixes dels impostos que graven el joc i els casinos i de
les amnisties fiscals a mida per beneficiar als evasors de capitals tipus Bárcenas
hi ha nens que passen gana i que tindran problemes de salut en el futur si no
se’ls garanteix una alimentació nutricional mínima. No passa a Biafra, ni a
Etiòpia, sinó al costat de casa, a deu minuts caminant d’on dormen els nostres
fills.
Sempre em va impressionar la resposta que
donava Salvador Allende quan se’l preguntava què el va fer decidir a entrar en
política. Deia el president màrtir que el seu compromís va néixer quan exercia
de metge pediatra i constatava els problemes que la malnutrició infantil
tindria en el desenvolupament futur dels infants (aleshores va decidir que la
primera mesura que aprovaria si arribava a la presidència del seu país seria
distribuir gratuïtament un litre de llet diari als nens, una decisió que va ser
condemnada com una mostra intolerable “d’extremisme” per la dreta de l’època,
aleshores com ara més preocupada “por la lógica de lo que se puede pagar” que
no pas per l’alimentació dels nens). El que no em podia ni imaginar, quan ho
vaig llegir per primer cop, és que el compromís polític a Catalunya passaria algun
dia per la mateixa resposta.
Aquest dia ha arribat. Ja em perdonaran la
digressió però crec que hi casos, com els que exposava a l’inici de l’article,
que il·lustren a la perfecció la realitat tràgica que es viu de portes en dins
de moltes cases i que perjudica als més vulnerables, els nens, que no deuen
tenir cap culpa dic jo en el sorgiment i explosió d’una crisi econòmica, molt
marcada per la ideologia neoliberal, que ells no han provocat. Un 24% dels infants
catalans, segons dades del mateix Govern, viuen en famílies amb ingressos que
els situen per sota del llindar de la pobresa però en algun despatx de la
Generalitat de Barcelona algun buròcrata ha decidit retallar també en beques de
menjador (tot sigui per assolir l’objectiu de reducció del dèficit).
Així, el deute del Govern Mas en beques de
menjador i de transport escolar amb les escoles, Consells Comarcals,
ajuntaments i, en una mena de paradoxa cruel i de burla a la intel·ligència
dels ciutadans, amb les mateixes famílies afectades per la crisi supera els
quatre milions d’euros al Camp de Tarragona (quasi dos milions d’euros a la
comarca del Tarragonès). Al conjunt del país aquest deute supera els 35 milions
d’euros.
Aquesta mestra a la que feia referència em
deia que qui té gana, té gana ARA. No pot esperar el resultat de “xocs de
trens”, ni solucions màgiques en l’esdevenidor. Necessita una resposta real als
seus problemes ARA. No és un tema de política, sinó d’humanitat. Ningú amb un
mínim de sentit comú pot entendre com en uns moments en què la crisi econòmica
sacseja amb duresa a tantes i tantes famílies el nombre de beques de menjador
es redueixi i els impagaments de la Generalitat augmentin.
Els socialistes estem disposats a redreçar
aquesta situació tan indecent. Per això tornem a emplaçar al Govern i a tots
els grups parlamentaris a assolir un acord de país que garanteixi tres
qüestions bàsiques. Primer, que tots els nens mengin i tinguin garantits tres
àpats al dia. Segon, el pagament del deute de la Generalitat en concepte de
beques de menjador i que no es perdi ni una prestació més. Tercer,
l’establiment d’una targeta de compra per tal que les famílies puguin adquirir
un paquet d’aliments bàsics que garanteixin una vida amb unes mínimes
condicions de dignitat, tal com es mereixen.
Senyor Mas, si com a país som incapaços
d’assolir un acord de mínims tan elemental no té sentit seguir marejant de
perdiu amb les “estructures d’Estat” que han de solucionar tots els problemes,
ni culpar de tots els nostres mals a “Madrit”. Parlar tot el dia de la
llibertat de Catalunya i retallar en beques de menjador és un insult i un
menyspreu als catalans, especialment a aquells que, per culpa de la crisi i de
les retallades, tan sols mengen un plat d’arròs al dia. La llibertat sense
igualtat i sense solidaritat és menys llibertat, tant sols és demagògia i
populisme.
Article d'opinió de Josep Masdeu publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada