Fa 4 anys que la ciutat va retre un
merescut homenatge a Josep M. Recasens, lliurant-li el títol de Fill Predilecte
de Tarragona.
Arran d’aquell emotiu acte vaig escriure un
article que havia oblidat i amb el que he topat la tarda d’aquest dia 6 buscat a
internet referències del nostre primer alcalde de la democràcia. Portava per títol Josep M. Recasens i Comes – Alcalde
Constitucional de Tarragona.
L’escrit era una enumeració de records, de
com al ser elegir alcalde es va trobar Recasens la ciutat, del que va arribar a fer i també de les seves
prioritats. Les prioritats d’un home sortit de les classes més humils cosa que
no només no va oblidar mai sinó del que estava força orgullós.
Ara rellegint-lo he pensat que era un
article amb una greu mancança perquè tot i que portava al títol el nom de
Recasens, la veritat es que pràcticament no parlava d’ell. D’aquí aquesta segona
part per intentar afegir en el que en aquell escrit faltava.
Vaig tenir ocasió de poder-lo conèixer bé
en el temps que vaig ser el seu secretari particular després que ho havia estat
l’amic i company Joan M Abelló. Tenia clar que era el poble, en especial les
capes populars, qui l’havia fet alcalde amb els seus vots i qui havia de ser protagonista,
no ell. Per això es negava rotundament a que el seu nom figurés a les plaques
d’inauguració. Quan, un dissabte, a la remodelació del tram de la Rambla que acabava a la Font del Centenari el va llegir a la placa de pedra, abans
d’acabar l’acte ja havia ordenat treure-la. Va ser el primer que va fer la
brigada dilluns al matí.
Va exercir, sempre, les seves
responsabilitats amb un grau d’exigència difícil de superar. Era dels que
arribava el primer i marxava l’últim. Dels que repassava els comptes una i
altra vegada, ell mateix abans d’aprovar un pressupost. Visitava les obres que
feia l’ajuntament com a mínim els dissabtes. Es negava a gastar diners en
inauguracions o anuncis o corregia els seus discursos canviant el que fos fins
l’últim moment, amb la Montse sempre
disposada a tornar-los a escriure a màquina. Amb qualsevol cosa que feia posava
passió.
Era auster fins a extrem de portar l’entrepà, preparat a casa,
per esmorzar al mateix despatx de l’ajuntament, amb un got de vi de la seva ampolla
que guardava, crec recordar al costat del televisor.
Recasens podia treure els colors a
qualsevol regidor o discutir amb ell per qualsevol raó però
davant dels altres no el deixava sol i la seva sinceritat va ser sempre
proverbial arribant a posar-lo en mes d’un compromís, perquè “deia el que
pensava”.
I era honrat i honest sense cap mena de
concessió.
Va ser alcalde 10 anys fins que una fosca
Moció de Censura va obrir a l’ajuntament un llarg període de característiques
radicalment diferents a la seva manera de ser i actuar. D’aquell 17 d’agost de
1989 dia de la moció de censura a la que es va arribar després d’una campanya
de falsedats i calumnies han passat ja anys. La història posterior, de vegades amb
lentitud, està posant cadascú al seu lloc.
Recasens al seu voltant va crear escola.
Així que tot i que és veritat que ara aquest dies ens acomiadem del company de
partit, amb qui ja no discutirem del futur de com ha de ser la ciutat o el
nostre país, i que també ens acomiadem de l’amic, amb qui ja no xerrarem o
discutirem o intercanviarem idees ni esmorzarem com fèiem d’altres temps
aquelles arengades amb fesols i tomàquet de dissabte al Toful, en canvi no ens
podrem acomiadar mai del mestre, perquè la seva influència, la seva petjada en
molts de nosaltres va ser molt forta i perdurarà.
Article d'opinió de Joan Ruiz publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada