Aquesta setmana hem pogut conèixer
les dades referents als perceptors reals, i subratllo això de reals, de la
renda mínima d’inserció. Avui son 57.142
beneficiaris a Catalunya i 3.347 a la
província de Tarragona.
Aquesta és una prestació que data de 1997 i
fou desenvolupada i ampliada durant els anys de Govern de progrés a fi i
efecte, d’evitar que aquells ciutadans que estan sense feina i han esgotat tots
els subsidis d’atur, caiguin a la pobresa i es quedin sense uns mínims
ingressos econòmics mensuals per poder assegurar el benestar material bàsic de
les seves famílies i alhora, també, els permet accedir a recursos per tal
d’elaborar un Pla
Individual d'inserció i Reinserció social i laboral.
Doncs bé, a la Catalunya de la
transició nacional, del viatge a Itaca i de les estructures d’Estat cada dia
tenim més ciutadans que la necessiten i
que es queden fora de la prestació.
El motiu? La reforma unilateral feta
d’amagatotis l’agost de 2011 pel Govern de CiU i motivada segons se’ns va dir,
per evitar “casos de frau en el cobrament” i que en realitat va ser per endurir
els criteris d’accés i fer-la molt més restrictiva.
El resultat final ha estat que hem
passat de destinar-hi 172.826.401eu l’any 2011, a 129.986.760eu l’any 2012, un
“estalvi” de 41 milions d’euros que ha deixat fora més de 23.000 beneficiaris aquests dos darrers
anys. I el que és més greu, s’està deixant sense ajuda a quasi 2.000 perceptors
que compleixen tots els durs requisits i tot, per estalviar; perquè a partir de
20011 el govern ha decidit limitar l’import màxim que destina a la RMI. Vaja que encara que hi
tinguis dret si ho has sol·licitat a la
segona meitat del l’any, segur que no reps la prestació.
Son persones que necessiten aquesta
ajuda no per anar de vacances a Honolulú, ni per anar a esquiar als Alps, sinó
per menjar, per vestir amb un mínim de dignitat i per pagar un lloguer que els
permeti viure sota un sostre.
Això passa també en un país que,
segons diu el mateix president Mas, té un volum d’evasió fiscal superior als
16.000 milions d’euros anuals a càrrec en les seves tres quartes parts de les
grans fortunes i les grans corporacions empresarials (que no deuen tenir
problemes, dic jo, per arribar a final de mes).
Us imagineu les retallades que ens
podríem estalviar si aquest frau massiu no tingués aquesta proporció?
Doncs enlloc de perseguir a aquests
delinqüents de corbata i modals exquisits es decideix estalviar recursos
públics en... els perceptors de la renda mínima d’inserció, o sigui d’aquells
que menys culpa tenen el la irrupció i dimensió de la crisi econòmica.
Els socialistes hem presentat una i
mil vegades iniciatives parlamentàries amb la finalitat d’adaptar la RMI a la
realitat, unes iniciatives que han estat rebutjades i aquesta setmana clarament
vetada la seva discussió al Ple del Parlament i per cert, aquest fet ha tingut una ressò nul o
escàs als mitjans de comunicació.
Suposo que la resposta del Govern
passa per dir que aquestes persones aguantin la respiració i esperin l’arribada
de les estructures d’Estat mítiques que seran la solució a tots els nostres
problemes presents i futur. Una nova manera d’amagar el cap sota l’ala i fer
deixadesa de la primera responsabilitat d’un govern, les persones.
Article de Núria Segú publicat al setmanari El Vallenc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada