QUINA CATALUNYA VOL HÉCTOR LÓPEZ?

El sr. Héctor López es permet fer història ficció de la política a les pàgines del Punt Avui atribuint al PSC lligams amb el franquisme durant la transició. Diu que sectors rellevants del socialisme català, alguns dels quals mantenien fins i tot estrets lligams familiars amb jerarques del règim, van pactar amb els poders fàctics procedents de la dictadura. I més endavant afegeix que la part essencial del pacte consistia a garantir l'espanyolitat de Catalunya i a aprofundir en la seva assimilació en la següent etapa.

Aquesta sorprenent tesi acaba amb aquesta conclusió de gran alçada intel.lectual: si no estan d'acord amb la meva hipòtesi, s'animin a obrir un debat de moment inexistent (cosa que potser assenyala que tinc raó).

És a dir, invento sense cap fonament un raonament inèdit que ningú no ha sostingut durant prop de quaranta anys , cosa que hauria de fer reflexionar qualsevol sobre la seva possibilitat de certesa i, agafin-se, si ningú en el present o en el futur entra a desmentir-ho, ell té raó.

Vivim temps sorprenents en què les patents de catalanitat es reparteixen amb aquesta lleugeresa que empra el sr. López que amaga el seu cognom acabat en zeta – milers de catalans n’exhibim un de les mateixes característiques amb orgull - quan signa treballs literaris pel que m’han explicat i mostra l’altre acabat en dues eles que sempre fa més català.

Anècdota que no ho és tant al marge, l’exclusió de tota persona que no pensi com el sr. Héctor López provoca basarda i records massa propers a la intolerància que intenta arribar sempre a l’assimilacionisme. Vol el sr. Héctor López una Catalunya que foragita els seus fills i filles que no segueixen l’única pauta oficial que naturalment assenyala ell i els qui pensen com ell ? És aquest el dret constitucional que explica a les seves classes el sr. Héctor López ?

El cúmul d’absurditats exposades pel senyor López mereixeria el silenci. Però tenint en compte la distorsió de la història que tant els nacionalismes català com espanyol pretenen, qüestionant i negant la pluralitat fins i tot de la societat catalana passada afirmaré que el sr. López no podrà esborrar que el PSC (com, és just dir-ho, el PSUC abans, durant i en els primers anys de la transició i de la recuperació de la democràcia) van contribuïr decisivament a la unitat civil del poble de Catalunya. És a dir, la voluntat de ser catalans i de conformar un sol poble al marge del color de la pell, de l’indret de naixement o de la llengua. Unitat que ara no sembla importar a alguns nacionalistes d’aquí i de l’altra banda del Sènia que s’esquerdi. El socialista Joan Reventós a qui li hauria correspost la Presidència provisional, va renunciar per patriotisme, l’estatut del 79 es va poder redactar perquè h i havia majoria d’esquerres a Catalunya essent el PSC el primer partit; com la immersió lingüística per tothom i no la doble xarxa escolar que volien alguns que s’han proclamat nacionalistes i el segon estatut de 2006 com bé sap el professor també es va redactar presidint la Generalitat un socialista.

Mentre el senyor López anava amb bolquers molts socialistes corríem davant de la policia franquista ( i molts van haver de pagar la lluita per la llibertat amb detencions, multes i condemnes de presó) per defensar la llibertat de Catalunya i dels catalans i les catalanes, fins i tot la llibertat dels qui no feien res per conquerir-la. Com ara són molts i moltes els i les que lluiten per una Catalunya plena que vol dir més justa i més pròspera per tothom. I gosaria dir que els i les qui més lluiten per les causes més nobles no són precisament els qui estan preocupats pel tamany i la forma de les banderes. Són els qui cerquen menys dependències per a les persones, menys dificultats per sobreviure, per accedir a serveis imprescindibles per disposar d’una vida en condicions i un país i un Planeta lliure d’hipoteques que li anem carregant. D’aquest catalanisme no parlen gaire els nacionalistes. Només per exclamar-se que ells ja ho volen però hi ha enemics fora que ho impedeixen mentre obliden que a casa també tenim gent que s’emporta els diners i que aquest frau és més important que la descompensació de les balances fiscals amb la diferència que els diners del frau volen molt lluny i només serveixen per a uns pocs

Mentre el sr López xuclava el xumet, molts socialistes vàrem comprometre’ns amb el país però sobretot amb els catalans i les catalanes dels quals gairebé mai no parlen els nacionalistes intolerants. Compromís amb moviments catalanistes culturals, educatius, associatius, empresarials o sindicals dels quals encara formem part. Perquè el catalanisme sigui independentista o federalista o de qualsevol altre signe o del que un ciutadà es vulgui reclamar és i serà divers encara que li pesi al sr. López. I s’expressarà, pel bé del país a través de la lluita constant no per una independència quimèrica que no existeix ni existirà ni tan sols per als actuals estats, sinó per la dignitat de les persones. I sentin la pàtria com la van sentir Aribau, Pi i Margall, Prat, Montseny, Cambó, Reventós, o com la senten Pujol, Artur Mas, Pere Navarro, Oriol Junqueras o Joan Herrera.

I naturalment Héctor López i Bofill que és molt lliure de fer les hipòtesis pseudo-històriques estrambòtiques que vulgui però que ha de mostrar respecte per aquells que abans, com ara, es varen comprometre per un país millor, cohesionat i divers a l’hora que és la base de la seva riquesa humana que és la més important. Qui persegueixi qualsevol ideal per la nació catalana no pot afavorir el descrèdit de qui pensa i defensa un projecte diferent, tan respectable com qualsevol altre. La intolerància sempre ha acabat en totalitarisme. I no crec que sigui el millor destí per al meu país que, per si algú no ho recorda, ja ha caminat per aquests viaranys en massa ocasions. El sr. López encara és a temps - no sé si per molt temps - de triar quina Catalunya vol.

Article d'opinió de Xavier Sabaté publicat al diari El Punt-Avui