NÀUFRAGS EN EL CAMÍ D’ÍTACA

Encara recordo l’escenari, debat de candidats tarragonins a les eleccions al Parlament del novembre passat. El moderador és dirigeix al candidat de CiU i pregunta el següent: “senyor Batet, com s’explica l’augment d’un 20% en el nombre d’aturats tarragonins durant aquesta legislatura? El cap de llista de CiU va respondre, en síntesi, el següent. “La culpa és: 1.- De la crisi econòmica internacional. 2.- Del tripartit. 3.- D’Espanya”. I com es diu popularment, es va quedar tan ample. Al senyor Batet no li va tremolar ni un múscul de la cara. Cal tenir present que CiU es va presentar a les eleccions del 2010 prometent que en una legislatura reduirien l’atur a la meitat. Doncs bé, a l’hora de donar explicacions d’aquest incompliment (lluny de reduir-se, l’atur ha continuat creixent fins a sostres històrics), el cap de llista de CiU atribuïa responsabilitats a tothom tret de... aquells que havien tingut la responsabilitat de governar amb una majoria sòlida (van tenir sempre el suport entusiasta del PP). Dic jo que li va quedar per respondre: “4.- De la conspiració galàctica.” Aquesta resposta del senyor Batet il·lustra i exemplifica a la perfecció l’estil de fer política de CiU consistent en afirmar que tot el que ha passat de bo a Catalunya en els darrers 33 anys és obra de les seves virtuts i tot el que ha anat malament és culpa “dels altres.”

Vaig recordar aquesta situació ara fa pocs dies escoltant al senyor Mas al Parlament. Responia el president Mas a una interpel·lació del líder del PSC, Pere Navarro, que li demanava que deixés d’obsessionar-se en exclusiva per la “transició nacional” i que convoqués d’una vegada una cimera social per tractar de consensuar propostes per fer front a l’augment de l’atur i de la pobresa, les retallades a la salut i educació públiques, etc. Convido a tots aquells que estigueu llegint aquest article a anar a la web del Parlament i veure la resposta del president Mas perquè no té desperdici. “Crisi? quina crisi?” Ve a dir el president. “Paràlisi del Govern? En absolut, és a l’inrevés, és la decisió del Govern completament proactiva...”. Un Govern “molt proactiu” però que, per exemple, no paga el que deu als Ajuntaments del país o a les associacions del tercer sector, que són les que atenen als col·lectius més colpejats per la crisi. Però no cal patir perquè tots aquests problemes s’atribueixen a la “confrontació” amb l’Estat i “si cal confrontació, hi haurà confrontació”, segons reconeix el mateix president Mas.  

Aquesta obsessió per la “transició nacional” en detriment de la lluita contra l’atur, la pobresa o l’exclusió social arriba a límits inversemblants. Així, per exemple, avui mateix ens hem esmorzat amb la notícia que el magnífic Consell Assessor de la transició pàtria debat si les futures “estructures d’Estat” catalanes han de comptar amb un exèrcit o no. Exèrcit regular? Milícia ciutadana? Somatent popular? Aquestes són les tessitures que els preocupen. És fabulós! I això en un país que ja supera la xifra dramàtica dels 900.000 aturats!

Suposo que els incondicionals de CiU i ERC que estiguin llegint aquestes línies respondran que en el moment màgic en què ens “lliurem” d’Espanya el paradís sobre la terra es farà realitat a Catalunya. Com va dir el mateix Artur Mas la transició nacional ens conduirà a la sortida de la crisi. Així, tal qual. És una formula semblant a la que recull el llibre de l’èxode de la Bíblia. Per ajudar al seu poble a fugir d’Egipte Yahvé fa ploure manà del cel i fa néixer fonts d’aigua dolça enmig del desert. A la Catalunya de les “estructures d’Estat” tampoc seran necessàries les polítiques socials, ni les prestacions als aturats (perquè no n’haurà), ni les campanyes de prevenció d’incendis (perquè tampoc haurà incendis, ni catàstrofes naturals.) Tot serà meravellós.  

En un món cada cop més interdependent, pel senyor Mas i el Govern de CiU la solució de tots els problemes passa per la sobirania i ja està. O sigui que els Estats de Grècia, Irlanda, Portugal i la mateixa Espanya, tots ells països sobirans, estan en plena crisi per un tema de masoquisme pur i dur. En fi... caldria que algú expliqués al senyor Mas el final de l’Odissea d’Homer (que tan li agrada de citar). Potser el senyor Mas desconeix que al final tots els tripulants moren ofegats tret d’Ulises. Són els nàufrags en el camí d’Ítaca. Com els aturats, les famílies que amb prou feina arriben a final de mes, els treballadors que veuen davallar les seves nòmines, els joves condemnats a no trobar feina i a pagar taxes universitàries cada cop més elevades, els jubilats que veuen minvar les seves pensions...

Article de David González publicat al Diari Més Tarragona