“SÓN QUATRE BOJOS...”

El 28 de maig de 1928 va haver-hi eleccions generals a Alemanya. El partit nazi de Hitler va obtenir menys de 800.000 vots, amb un total de 12 escons. Comentant aquests resultats un amic del periodista i escriptor humanista Stefan Zweig li va comentar: “són quatre bojos.” Menys de cinc anys després Hitler va ser nomenat canceller d’Alemanya, el partit nazi superava els 13 milions de vots i tenia 230 diputats al Reichstag. L’amic d’Stefan Zweig va morir al camp de concentració de Dachau...

Fa uns dies, en un dels actes de campanya vaig alertar del perill de l’auge de l’extrema dreta en aquestes eleccions europees. En acabar un jove se’m va acostar i em va dir, literalment, el següent: “no et preocupis, són quatre bojos.” Quatre bojos? El front nacional de Le Pen a França acaba d’obtenir un resultat record a les eleccions municipals i els sondejos assenyalen que pot guanyar les eleccions del proper diumenge, el mateix que pot passar a Gran Bretanya on el populista UKIP pot ser també la força més votada. L’extrema dreta també avança amb força a Holanda, Hongria, Polònia, etc. 

Se’m dirà que no podem comparar la situació actual amb la dels anys 30 del segle passat. Totalment d’acord. Malgrat això si és cert que hi ha un paradigma i uns elements comuns: davant dels efectes d’una crisi econòmica devastadora s’intenta estigmatitzar i culpabilitzar, no al capitalisme especulatiu i financer que ens ha portat fins aquest desastre, sinó als col·lectius “que són de fora” o que són presentats com “aliens a la nostra comunitat”. Un cop més el racisme, l’odi, el nacionalisme xenòfob i el rebuig a la diversitat s’obren camí a Europa.

Aquesta realitat, que no vull menystenir, ens atorga a aquells que ens considerem progressistes i d’esquerres una major responsabilitat i fa més importants que mai aquestes eleccions. No ens juguem tan sols acabar amb les retallades i apostar per les polítiques de creixement que generin llocs de treball, que també, no ens juguem només garantir uns drets i prestacions socials bàsiques per al conjunt de la Unió, que també, ens juguem ni més ni menys que la dignitat d’Europa.

I la dignitat d’Europa passa per barrar el pas a l’extrema dreta i per assegurar a tots els europeus unes condiciones de vida material dignes. Quan llegeixo que a l’Europa, hereva del somni de protecció i benestar social de Willy Brandt o Olof Palme, en l’actualitat hi ha més de 125 milions de persones en paràmetres de pobresa (de les quals més de 13.000 famílies tarragonines) em bull la sang. Comparteixo plenament la vostra indignació, que faig meva. Però com és possible que alguns s’hagin permès acceptar com a “normal” aquest descomunal augment de la pobresa al mateix temps que les retribucions dels directius de les grans corporacions empresarials ha continuat creixent, tot i la crisi? Això és del tot intolerable!

Cal reaccionar i fer-ho amb valentia, per una Europa oberta al món i on tots els seus fills gaudeixin d’un benestar bàsic garantit per l’administració pública. I sobretot no podem caure en l’engany complaent de pensar que l’augment de l’extrema dreta és un factor conjuntural. No, no són quatre bojos. I si no som capaços de canviar l’actual model de retallades i increment de les desigualtats, si no ens reconnectem amb el somni europeu d’un espai de dignitats garantides, la recerca de bocs expiatoris a qui carregar totes les culpes dels problemes generats per la crisi continuarà i acabarà posant en perill la mateixa convivència de la nostra societat.

Article de Diana Salvadó publicat al Diari de Tarragona