Són quarts d’onze de la nit del diumenge 25 de
maig i acaben de fer-se públics els resultats oficials de les eleccions
europees. El PP, tot i perdre vots, ha guanyat les eleccions. Un Mariano Rajoy
pletòric compareix (sí, sí, compareix sense pantalla de plasma per enmig)
davant dels mitjans de comunicació amb un missatge clar (el què tractant-se
d’ell ja és un gran què): “la gente ha avalado los recortes y la política del
gobierno en estos tres últimos años. Hay que seguir por la misma senda para
conseguir resultados por lo tanto ya anuncio...” Davant seu els diputats i
dirigents del PP que s’omplen la boca parlant de la “recuperación económica” i
de què “la crisis ya es cosa del pasado” l’ovacionen. Entre aquests els més
entusiastes són els que han tingut una actitud més agressiva amb la
sensibilitat i el sentit comú dels ciutadans, com la diputada que va cridar
“que se jodan!” quan Rajoy anunciava al Congrés les retallades a les
prestacions d’atur per als desocupats.
Es tracta, encara, d’un exercici de ficció
però que no s’allunyarà gaire de la realitat si el PP és la força més votada a
les properes eleccions europees. La veritat és que el mateix PP ha fixat
aquestes eleccions com un referèndum d’aval a les polítiques de retallades i
laminació de drets i prestacions socials que ha impulsat des de que van tornar
a la Moncloa el 2011. La mateixa premsa afí al PP diu que qui “se la juga” de
veritat, l’autèntic candidat del PP, és el mateix Mariano Rajoy. Si guanya dirà
que la ciutadania ha avalat les seves polítiques i tindrà encara un any sencer
per fer i desfer a la seva voluntat fins que els ciutadans podem dir que en
pensem realment de la seva gestió a les eleccions legislatives de novembre de
2015. Lamentar-se després no servirà per a res.
S’acosten, per tant, unes eleccions
extraordinàriament importants encara que la majoria de la ciutadania encara no
sigui prou conscient del molt que està en joc en aquesta cita amb les urnes. Les
enquestes assenyalen un empat tècnic al Parlament europeu entre els grups
popular i socialista entorn dels 200 eurodiputats. El següent grup que ve al
darrere, el liberal, no arriba ni tan sols a una quarta part d’aquest nivell de
representació. Per tant, a partir del dia 26 el president de la Comissió
europea serà el candidat del PP o el candidat socialista. Per primer cop,
doncs, els ciutadans decidirem si continuem amb aquest austericidi suïcida del
model Merkel-Rajoy o bé optem per polítiques progressistes que estimulin la
creació de nous llocs de treball i lluitin contra l’increment de la pobresa i
de les desigualtats a Europa.
Tampoc podem caure en falses disjuntives que
volen fixar un escenari directament fals. Aquestes són unes eleccions europees,
que decidiran les polítiques europees en els propers cinc anys i, en clau
interna, l’aval o no a les polítiques que ha imposat el PP al dictat del que
exigia la senyora Merkel. Aquells que ara parlen d’un “plebiscit” a favor de la
llibertat de Catalunya obvien que el dia següent de les eleccions els eurodiputats
d’Unió Democràtica de Catalunya compartiran seient amb el PP al grup popular
europeu o que els que obtingui Convergència Democràtica formaran part del grup
liberal europeu, el mateix al que ha demanat entrar... la UPyD de la senyora
Rosa Díez (quines coses, sí). També cal tenir en compte que hi ha opcions que,
per exemple, en cas d’obtenir dos eurodiputats un pot anar al grup de
l’esquerra plural i l’altra al grup verd del Parlament europeu, és a dir, que
ni tan sols són capaços de sumar eurodiputats a un mateix grup.
En definitiva, el proper 25 de maig, a les
urnes, podem posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés, com
ha passat aquests darrers anys. Podem aplicar polítiques d’estímul al
creixement i a la creació de llocs de treball i no tan sols retallades
indiscriminades per carregar la factura de la crisi sobre les espatlles dels
més dèbils i vulnerables. Sí, podem fer-ho però només amb un nombrós ventall
d’eurodiputats socialistes a Estrasburg i Brussel·les, l’únic grup capaç
d’aplicar un model econòmic i social a tota la Unió Europea alternatiu a
l’actual.
Article de Diana Salvadó publicat al Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada