SENYOR CAÑETE, QUE QUÈ??

Any 1932, la diputada del partit radical, Clara Campoamor, defensa al Congrés el dret al sufragi de les dones a Espanya. Aquesta defensa del vot femení li suposa el rebuig del seu propi partit. Tan sols els diputats socialistes donen suport a la diputada Campoamor que ja s’havia significat en la defensa dels drets de les dones, la llei de defensa dels drets dels nens i la llei del divorci. En el torn de rèpliques un diputat del bloc agrari (que formava part de l’entramat de la CEDA, la dreta del moment) va mostrar la seva oposició a “deixar” votar a les dones argumentant això: “en sí misma, la mujer, no es como el hombre un ser ser completo; es sólo el instrumento de la reproducción, mientras que el hombre es el encargado de hacerla progresar, el generador de la inteligencia.” Era, repeteixo, l’any 1932.

Any 2014. La candidata socialista Elena Valenciano com es diu popularment li “dóna un repàs” al candidat del PP, Arias Cañete, en el debat de les eleccions europees. Tothom que va veure el debat coincidirà en mi a l’hora d’afirmar que la candidata socialista va demostrar tenir les idees més clares i va ser més àgil a l’hora de respondre a les afirmacions del candidat del PP. El senyor Cañete va perdre, literalment, els papers perquè es va dedicar bona estona a remenar i remenar els papers que els seus assessors li havien preparat. Comença a ser una constant dels dirigents del PP, començant per Mariano Rajoy, llegir intervencions escrites preparades amb antelació –com a bons i aplicats alumnes-, i exposades a vegades mitjançant pantalles de plasma per evitar les preguntes incomodes dels periodistes. 

Va ser tan clar que Valenciano havia guanyat el debat i que Cañete l’havia perdut que en ser preguntat sobre el resultat del mateix en una entrevista televisiva, el candidat del PP es va sortir del guió escrit i va respondre exactament el que pensava. I el que pensa és literalment això: “el debate con una mujer es complicado. Si demuestras superioridad intelectual o la acorralas, es machista.” Difícil superar una manifestació de masclisme tan burda i prepotent. És a dir, no és que Elena Valenciano demostrés una major convicció en les seves idees, no, és que el “cavallerós” Cañete va optar per no demostrar la seva “superioritat intel·lectual” i perdonar-li així la vida a una dona que deu considerar com a un rival indigne de la seva “superioritat”. I no és tan sols el que pensa Cañete, és el que pensa el PP ja que cap dirigent popular ha sortit censurant l’exabrupte masclista de Cañete o rectificant en nom del partit aquest insult col·lectiu a les dones. Lluny d’això, el PP ha optat per mirar cap a un altre cantó, dir que Cañete sempre ha estat molt respectuós amb les dones perquè les saluda cada dia, i seguir la màxima “rajoyniana” d’esperar a què escampi el temporal i que el sol surti per Finisterre. 

Ha passat, passa, repeteixo, l’any 2014.     

Les dones no podem romandre de braços creuats davant de tant de despropòsit i de masclisme barroer. No és una flor que faci estiu, ni una ocurrència berlanguiana puntual. Són les conviccions profundes dels dirigents del PP que després es tradueixen en una llei de l’avortament que vol rebobinar el rellotge de la història 30 anys. Una llei de l’avortament aquesta del PP de la que s’ha desmarcat fins i tot el Partit Popular europeu i que tan sols ha rebut el suport entusiasta de Le Pen i del Front Nacional, l’extrema dreta de França. Mobilitzem-nos massivament a les urnes aquest diumenge votant la candidatura socialista i demostrem a Cañete i al PP què en pensem del seu paternalisme masclista i de tanta insensatesa. Recordem el compromís de Clara Campoamor, de Victoria Kent i de tantes i tantes dones que han lluitat per assolir uns drets que són fruït d’una lluita històrica i no de la benevolència de la dreta reaccionària de sempre. Ens juguem la nostra dignitat com a dones i com a persones, ni més ni menys. De res serveix sentir vergonya aliena per unes declaracions que demostren realment quina és la categoria moral d’una presumpte “superioritat intel·lectual” que s’exhibeix en realitat...

Article de Diana Salvadó publicat al diari Més Tarragona