divendres, 24 de gener del 2014

ATRINXERATS A LA LÍNIA MAGINOT...



La línia Maginot era un sistema de fortificacions de més de 150 quilometres que recorria tota la frontera alemanya des dels Alps fins a la zona boscosa de les Ardenes. El ministre francès André Maginot, un veterà de la guerra de trinxeres de la primera guerra mundial, va gastar milers de milions de francs als anys 30 del segle passat en construir un sistema fortificat que esdevingués –pensava ell- un mur infranquejable per frenar una nova invasió alemanya. Atrinxerats a la línia Maginot, dins dels seus bunkers fortificats, amb els recursos provinents del seu imperi colonial, aliats poderosos com els britànics i amb l’exèrcit més nombrós de l’època, els francesos miraven confiats –sense fer absolutament res- l’expansió i creixement del poder militar alemany. Posicions estàtiques, tàctiques fixes, conviccions basades en càlculs irreals (quan no directament en il·lusions) i una auto-confiança cega en les seves posicions “inexpugnables”.    

Com tots sabem, fruït de molts factors (la gravíssima crisi econòmica, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la mateixa campanya de l’extrema dreta mediàtica contra l’Estatut, etc.) s’ha produït un creixement, innegable, de la necessitat d’augmentar l’autogovern de Catalunya. La sensació de què així no podem continuar i de què cal modificar l’status quo fixat per la Constitució del 1978 és molt majoritari a Catalunya, ja sigui en posicions federalistes o bé de ruptura directa amb Espanya. Per part de tothom? No. Situats en els seus bunkers dogmàtics de la seva línia Maginot ideològica particular, PP i Ciutadans es neguen, fins i tot, en reconèixer l’existència de cap problema. El seu argument ve a ser, més o menys, el següent: “és igual si hi ha un, dos, tres o quatre milions de catalans que vulguin canviar les coses. Encara que fos el 100% dels catalans que estiguessin en aquesta reivindicació això no implica res perquè el marc de convivència inamovible el fixa la Constitució de 1978 que diu que Espanya és una i indivisible. I així serà pels segles dels segles... A més això és “democràcia” i la resta són “órdagos a los que hay que responder con la ley en la mano”.” I això ho diuen aquells que van atiar l’anticatalanisme recollint signatures contra l’Estatut per carrers i places, van editar falques publicitàries advertint “de la eliminación del castellano en Cataluña” i es van passar quatre anys cridant “España se rompe!” per intentar desgastar al Govern socialista.        

Situats al davant, en trinxeres de la seva línia Maginot edificada en un temps record, hi ha el bloc independentista format per CiU, ERC, ICV i la CUP. Deixant de banda la contradicció que suposa, per exemple, que CiU hagi abraçat un independentisme del que va abjurar Jordi Pujol durant els seus 23 anys de presidència i que ICV s’empassi, aparentment sense fissures, un discurs nacionalista que els seus avis del PSUC haguessin considerat una “pijada petit-burgesa”, la lògica política és semblant a la del bloc PP-Ciutadans però canviant els subjectes. Vindria a ser quelcom similar a això: “la independència és la solució de tots els problemes de Catalunya (el dret a decidir és la sortida de la crisi, va arribar a dir Artur Mas), Espanya ens roba, per tant, en el moment en què ens lliurem d’Espanya les coses aniran de faula: s’acabarà l’atur, la Generalitat nedarà en l’abundància, tindrem l’Estat del benestar més fort d’Europa....no hi haurà incendis forestals, ni accidents de trànsit i cada dia lluirà el sol.” Si PP i Ciutadans amenacen amb la nèmesis econòmica en cas de canviar una coma de la Constitució, el bloc independentista promet l’arcàdia feliç el dia D+1 posterior al 9 de novembre de 2014. I això ho diuen aquells que acaben d’aprovar uns pressupostos de la Generalitat farcits de noves retallades en serveis i prestacions socials...     

Al mig d’aquestes dues aparentment sòlides línies fortificades que s’amenacen mútuament hi ha una terra de ningú ignorada per tothom, però no per això inexistent. Un ampli espai on es diu que amb el “xoc de trens” tan sols aconseguirem prendre mal tots com a societat i que entre no fer res i saltar per la finestra encara que aquesta estigui tancada ha d’haver-hi un marge per al diàleg, la comprensió, l’acord i el pacte –una tradició catalanista actualment abduïda per l’independentisme-. No només això, des d’aquesta terra on ningú està cavant trinxeres per fortificar-se s’adverteix que mentre es posen tots els esforços en organitzar simposis històrics i parlar dels colors de les banderes l’atur, la desigualtat i la pobresa creixen a un ritme absolutament intolerable i que l’objectiu número 1 hauria de ser eradicar aquesta situació. És la posició del tan mediàticament denostat PSC, expulsat a les tenebres exteriors pels “patriotes” d’una trinxera i de l’altre. (Mentre escric aquest article repasso els principals mitjans de comunicació i veig que es dóna més importància al lloc on seuen tres diputats al Parlament que als pressupostos de la Generalitat per enguany que afectaran negativament a tots els ciutadans d’aquest país).   


Un darrer apunt. A l’hora de la veritat la línia Maginot no va servir per a res. Els alemanys van salvar l’obstacle envaint França pels Països Baixos i obligant a la rendició atacant per la reraguarda. Ha quedat, en la història, com un monument grotesc de la insensatesa de les posicions rígides i apriorísticament inamovibles. M’ha semblat interessant recordar-ho ara en el debat “mono-tema” que vivim a Catalunya.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada