La línia Maginot era un sistema de
fortificacions de més de 150 quilometres que recorria tota la frontera alemanya
des dels Alps fins a la zona boscosa de les Ardenes. El ministre francès André
Maginot, un veterà de la guerra de trinxeres de la primera guerra mundial, va
gastar milers de milions de francs als anys 30 del segle passat en construir un
sistema fortificat que esdevingués –pensava ell- un mur infranquejable per
frenar una nova invasió alemanya. Atrinxerats a la línia Maginot, dins dels
seus bunkers fortificats, amb els recursos provinents del seu imperi colonial,
aliats poderosos com els britànics i amb l’exèrcit més nombrós de l’època, els
francesos miraven confiats –sense fer absolutament res- l’expansió i creixement
del poder militar alemany. Posicions estàtiques, tàctiques fixes, conviccions
basades en càlculs irreals (quan no directament en il·lusions) i una
auto-confiança cega en les seves posicions “inexpugnables”.
Com tots sabem, fruït de molts factors (la
gravíssima crisi econòmica, la sentència del Tribunal Constitucional sobre
l’Estatut, la mateixa campanya de l’extrema dreta mediàtica contra l’Estatut,
etc.) s’ha produït un creixement, innegable, de la necessitat d’augmentar
l’autogovern de Catalunya. La sensació de què així no podem continuar i de què
cal modificar l’status quo fixat per la Constitució del 1978 és molt majoritari
a Catalunya, ja sigui en posicions federalistes o bé de ruptura directa amb
Espanya. Per part de tothom? No. Situats en els seus bunkers dogmàtics de la
seva línia Maginot ideològica particular, PP i Ciutadans es neguen, fins i tot,
en reconèixer l’existència de cap problema. El seu argument ve a ser, més o
menys, el següent: “és igual si hi ha un, dos, tres o quatre milions de
catalans que vulguin canviar les coses. Encara que fos el 100% dels catalans
que estiguessin en aquesta reivindicació això no implica res perquè el marc de
convivència inamovible el fixa la Constitució de 1978 que diu que Espanya és
una i indivisible. I així serà pels segles dels segles... A més això és
“democràcia” i la resta són “órdagos a los que hay que responder con la ley en
la mano”.” I això ho diuen aquells que van atiar l’anticatalanisme recollint
signatures contra l’Estatut per carrers i places, van editar falques
publicitàries advertint “de la eliminación del castellano en Cataluña” i es van
passar quatre anys cridant “España se rompe!” per intentar desgastar al Govern
socialista.
Situats al davant, en trinxeres de la seva
línia Maginot edificada en un temps record, hi ha el bloc independentista format
per CiU, ERC, ICV i la CUP. Deixant de banda la contradicció que suposa, per
exemple, que CiU hagi abraçat un independentisme del que va abjurar Jordi Pujol
durant els seus 23 anys de presidència i que ICV s’empassi, aparentment sense
fissures, un discurs nacionalista que els seus avis del PSUC haguessin
considerat una “pijada petit-burgesa”, la lògica política és semblant a la del
bloc PP-Ciutadans però canviant els subjectes. Vindria a ser quelcom similar a
això: “la independència és la solució de tots els problemes de Catalunya (el
dret a decidir és la sortida de la crisi, va arribar a dir Artur Mas), Espanya
ens roba, per tant, en el moment en què ens lliurem d’Espanya les coses aniran
de faula: s’acabarà l’atur, la Generalitat nedarà en l’abundància, tindrem
l’Estat del benestar més fort d’Europa....no hi haurà incendis forestals, ni
accidents de trànsit i cada dia lluirà el sol.” Si PP i Ciutadans amenacen amb
la nèmesis econòmica en cas de canviar una coma de la Constitució, el bloc
independentista promet l’arcàdia feliç el dia D+1 posterior al 9 de novembre de
2014. I això ho diuen aquells que acaben d’aprovar uns pressupostos de la
Generalitat farcits de noves retallades en serveis i prestacions socials...
Al mig d’aquestes dues aparentment sòlides
línies fortificades que s’amenacen mútuament hi ha una terra de ningú ignorada
per tothom, però no per això inexistent. Un ampli espai on es diu que amb el
“xoc de trens” tan sols aconseguirem prendre mal tots com a societat i que
entre no fer res i saltar per la finestra encara que aquesta estigui tancada ha
d’haver-hi un marge per al diàleg, la comprensió, l’acord i el pacte –una
tradició catalanista actualment abduïda per l’independentisme-. No només això,
des d’aquesta terra on ningú està cavant trinxeres per fortificar-se s’adverteix
que mentre es posen tots els esforços en organitzar simposis històrics i parlar
dels colors de les banderes l’atur, la desigualtat i la pobresa creixen a un
ritme absolutament intolerable i que l’objectiu número 1 hauria de ser eradicar
aquesta situació. És la posició del tan mediàticament denostat PSC, expulsat a
les tenebres exteriors pels “patriotes” d’una trinxera i de l’altre. (Mentre
escric aquest article repasso els principals mitjans de comunicació i veig que
es dóna més importància al lloc on seuen tres diputats al Parlament que als
pressupostos de la Generalitat per enguany que afectaran negativament a tots
els ciutadans d’aquest país).
Un darrer apunt. A l’hora de la veritat la
línia Maginot no va servir per a res. Els alemanys van salvar l’obstacle
envaint França pels Països Baixos i obligant a la rendició atacant per la
reraguarda. Ha quedat, en la història, com un monument grotesc de la
insensatesa de les posicions rígides i apriorísticament inamovibles. M’ha
semblat interessant recordar-ho ara en el debat “mono-tema” que vivim a
Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada