SUPERAR LES DUES CIUTATS

El proper mes d’octubre Tarragona acollirà la beatificació de més de 500 màrtirs de l’església assassinats durant la guerra civil de 1936-39, en una cerimònia organitzada per la jerarquia catòlica. Algunes veus de la pròpia església tarragonina s’han aixecat per expressar la seva disconformitat amb aquesta celebració. L’exdirector de Caritas ho ha fet a un diari digital on s’hi han afegit alguns comentaris en la mateixa direcció, entre ells un d’Olga Xirinachs.

Durant la guerra quasi 7.000 persones (sacerdots, monges i membres d’ordres religioses) van ser assassinades en la zona republicana. No pot haver-hi ni un mínim de justificació o de comprensió com tampoc per l’execució pel franquisme durant i, encara posteriorment a la Guerra Civil, de més de 50.000 persones. Si a aquestes s’hi sumen els morts per inanició o maltractaments als camps de concentració i presons, les víctimes de la repressió franquista s’acosten a les 200.000. Quantes d’aquestes s’haurien evitat si l’església hagués adoptat una actitud de denúncia, al menys en acabar la Guerra Civil?

No crec que la Conferència Episcopal l’encerti amb la celebració d’aquest acte. Es diu que és estrictament intern de l’Església, però això seria ignorar que la sublevació militar i la llarguíssima dictadura que la seguí foren avalats per l’Església catòlica sense miraments i comprometent-s’hi amb entusiasme. Només cal recordar aquella imatge dels bisbes fent la salutació feixista a les portes de la catedral de Santiago de Compostela o l’entrada del Dictador sota pal.li com si fos l’enviat de la Providència mentre sonava el Te Deum Laudamus, és a dir, donant gràcies a Déu. Paral.lelament les presons estaven plenes i a la muntanya de l’Oliva de Tarragona continuaven els afusellaments.

El cardenal Gomà nascut a La Riba, primat d’Espanya durant la Guerra Civil que fou decisiu pel reconeixement per part de la Santa Seu del govern del general, afirmà que la República i les llibertats democràtiques eren “obra de judíos y masones que han envenenado el alma nacional, justificava teològicament la guerra civil i aprovava que fos anomenada “croada”.

Un altre cardenal català Pla i Deniel, que s’adherí fervorosament als facciosos va escriure la carta pastoral “Las dos ciudades” (inspirada en “la ciutat de Déu” de Sant Agustí ) justificant la sublevació feixista com “una santa cruzada” i un “plebiscito armado” on uns, “los rojos”, eren “los hijos de Caín”, i els altres, “los cruzados de Cristo y de España”.

L’Església mai no ha demanat perdó d’una manera clara i rotunda. I quan el President de la Conferència Episcopal Ricardo Blázquez semblava que ho feia el 19 de novembre de 2007, quatre dies després va sortir el portaveu Martínez Camino a esmenar-li la plana. Són, doncs, lògics des del meu punt de vista els recels de milers de catalans i d’espanyols que preferirien veure un gest definitiu de reconciliació i de pau.

Si la Conferència Episcopal vol sentir totes les veus dels seus fidels i dels qui ens hem allunyat entre altres coses per aquests oblits imperdonables, hauria de parar més l’orella i passar pàgina dels seus suports als dictadors que en el segle XX han produït tantes morts i patiments: Franco, Mussolini, Hitler, Pinochet, Videla, Salazar. Tots ells eren rebuts amb tots els honors i se’ls administrava la comunió sense parpellejar ni immutar-se. Els testimonis gràfics d’aquelles connivències encara fereixen les consciències.

El Papa Francisco a propòsit del conflicte de Síria demanava aquests dies que ens convertim en homes i dones de reconciliació i de pau: “ mira el dolor del teu germà i no afegeixis més dolor, reconstrueix l’harmonia que s’ha trencat; i això no amb la confrontació sinó amb la trobada “. Cal superar definitivament el trauma de la guerra i el llenguatge encara que sigui metafòric de “las dos ciudades.” El cardenal cambrilenc Francesc Vidal i Barraquer va tenir el valor de no signar la carta Col•lectiva de l’Episcopat espanyol als bisbes del món sencer publicada el 9 de juliol de 1937 justificant la postura que havia pres l’Església a la Guerra Civil i d’oposar-se al franquisme tot i haver estat perseguit per la FAI (i de salvar-se gràcies a l’ajuda de la Generalitat.). Esperem que l’Esglèsia sigui capaç de superar les dues ciutats per fer possibleuna sola ciutat on els valors democràtics, el respecte a l’adversari i l’amor cap als més dèbils i vulnerables uneixin a tots, des del respecte i record etern a aquells que van lluitar amb honestedat des de les seves conviccions per assolir una societat més justa.

Article de Xavier Sabaté publicat avui al Diari de Tarragona