Ho he de reconèixer, no sóc capaç d’expressar
la meva indignació amb paraules. I és que divendres passat el Govern del PP va
anunciar una nova mesura “d’estalvi” que, en la meva opinió, marca la diferència
entre la dignitat política (o la dignitat, sense més additius) i la infàmia. Em
refereixo a la decisió de fer pagar als malalts de càncer, hepatitis C, tumors
cerebrals o d’esclerosi múltiple, per posar només alguns exemples, part dels
medicaments que necessiten per dur a terme el seu tractament mèdic. El debat
mediàtic, diguem-ne, “patriòtic” que ja fa mesos que vivim ha ocultat en part aquesta
iniciativa tan reprovable a la que el PP intenta passar pàgina ràpidament.
La veritat és que en aquests darrers dos anys
ja havíem constatat la facilitat amb la que el PP carrega sobre els col·lectius
més dèbils la factura de la crisi econòmica. Però una sempre és idealista i
pensa que hi ha fronteres ètiques que no es transgrediran mai. Doncs estava
equivocada. El PP les traspassa, a més, d’una forma injusta i incomprensible
per a la immensa majoria de la població (també una bona part dels seus
votants).
Així, em vaig quedar literalment atònita en
saber que per decisió del Govern de Rajoy a partir de l’1 d’octubre els
afectats per aquestes malalties greus hauran de pagar part del cost dels
medicaments que necessiten per al seu tractament. Sabeu que vol dir això? Doncs
que aquests malalts i les seves famílies poden arribar a gastar-se fins a
40.000 euros anuals en pagar allò que fins ara rebien de franc. Qui pot pagar
addicionalment tants diners en una societat situada encara enmig dels efectes
devastadors de la crisi? Intentar “estalviar” quan es parla de malalts de
càncer o de malalties greus és una infàmia i una immoralitat, així de clar!
Aquesta mesura l’impulsa, a més, un Govern que
ha aprovat una amnistia fiscal per als grans defraudadors i que al mateix temps
allibera de deutes als bancs. S’anuncia també amb la covardia que ja ha fet
cèlebre a Mariano Rajoy consistent en no dir ni una paraula d’allò que no li és
còmode i ignorar la realitat per la via del llenguatge. El divendres ens trobem
amb aquesta infàmia publicada al butlletí oficial de l’Estat. Doncs bé, dijous
(o sigui, un dia abans) la ministre de Sanitat va comparèixer al Congrés i va
ocultar les seves intencions que ens vam trobar aprovades l’endemà. Divendres mateix
la vice-presidenta del Govern va comparèixer per donar compte dels acords del
Consell de Ministres. I què va dir la vice-presidenta sobre el tema? Res, ni
una paraula. Potser tampoc és estrany perquè es tracta de la mateixa
vice-presidenta autora de la singular teoria de “la mayoria silenciosa” capaç
de justificar l’immobilisme més absolut. Tot plegat deu ser el que el PP defineix
com “fomentar la cultura de la transparencia”, a la que es van comprometre
abans de les eleccions.
No cal dir que els socialistes hem expressat
el nostre rebuig més ferm i absolut a aquest nou copagament perquè, a banda de
la injustícia evident de la mesura, les retallades del PP estan generant una
desigualtat creixent a la nostra societat. Aplicar el copagament per als
tractaments oncològics i per tractar l’esclerosi o l’hepatitis C no té
precedents en la nostra democràcia i no se li havia acudit ni al mateix José
Maria Aznar. La portaveu socialista en matèria de sanitat ho va expressar a la
perfecció: “ni en el nostre pitjor malson podíem imaginar aquest nou atac per
part del Govern de Rajoy a la sanitat pública i als pacients de malalties
greus.” És cert. Encara ara, mentre escric aquestes línies, tinc l’esperança de
què tot sigui fruït d’un error o que els mateixos diputats i afiliats del PP es
rebel·lin contra aquesta decisió tan injusta. Hi ha qüestions que estan per
damunt del debat ideològic i aquesta hauria de ser una d’elles. Cal tenir en
compte que molts d’aquests malalts s’han de prendre dos o tres fàrmacs de forma
diària pel que el cost econòmic del seu tractament es pot multiplicar. A més,
aquests malalts ja s’han vist perjudicats pels copagaments anteriors i per
l’increment del preu dels medicaments aprovat per la ministre Mato, una
d’aquestes ministres de qui Rajoy diu que no canvia “porque lo estan haciendo
muy bien” (Sí, sí, de fàbula ho estan fent!)
Senyors diputats del PP, senyor Alejandro
Fernández, quan “s’estalviaran” per fer que alguns malalts de càncer,
d’hepatitis C o d’esclerosi múltiple no puguin accedir als medicaments que
necessiten? Cap presumpte “estalvi” pot justificar una barbaritat com aquesta!
No contents amb això també la setmana passada el
Govern de Rajoy va anunciar a bombo i plateret la reforma del sistema públic de
pensions. El resultat? Un nou “estalvi” de 33.000 milions d’euros en els
propers nou que se sostreu als pensionistes. Recordeu encara allò de “pasaré la
tijera por todo menos las pensiones, la sanidad y la educación”? Doncs ni això
ha estat capaç de complir Mariano Rajoy.
Quan un pensa que el PP encara disposa de dos
anys de majoria absoluta per fer i desfer a la seva voluntat sent una temor i
una inquietud creixent que els fets estan convertint en acusada...
Article d'opinió de Maria Jesús Sequera publicat al Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada