LA REFORMA DE LES PENSIONS, UNA ESTAFA

Es de domini públic que el govern del PP està prenent decisions totalment oposades al que deia abans governar i fins hi tot en sentit contrari al seu programa electoral. Ara bé, aquesta setmana  ha travessat la seva última frontera, el que li faltava per retallar, la darrera mentida: “nunca tocaré las pensions”. Nunca... abans  de las eleccions, devia voler dir. Aquesta setmana el Govern del PP s’ha tret definitivament la careta i ha fet públiques les seves intencions reals en relació a les pensions. I quines són? Una nova retallada de 33.000 milions d’euros, son diners que en els proper nou anys que, segons la normativa vigent, haurien d’anar a les butxaques dels pensionistes. I tot això quan el PP ja ha donat per perduts 37.000 milions d’euros dels que va destinar a salvar la banca espanyola i ara son 33.000 milions d’euros els que  pren als que reben la pensió. Casualitats? Sincerament, no crec en casualitats.

Malauradament aquest és un exemple més de  decisions basades només en una política d’austeritat que hipoteca el creixement econòmic, incrementa l’atur i castiga als ciutadans. Uns governants obsessionats en el control de les despeses i que no fan res per augmentar els ingressos, n’hem parlat força referint-nos a la manera d’actuar del Govern de CiU y ara de nou el PP actua igual. El veritable problema no son l’import de les pensions ni el nombre de pensionistes, és  la falta d’ingressos deguda a la brutal baixada de les cotitzacions a la seguretat social. Cada vegada som menys els que treballem i cobrem menys, i en conseqüència cotitzem menys.  I què fa el govern? doncs, en lloc d’impulsar mesures destinades a pal·liar els efectes de  la caiguda de les afiliacions i la  baixada dels sous, ho fa “pagar” als més febles, als pensionistes que  ara perdran poder adquisitiu any darrera any, quasi una cinquena part de la quantia de les seves pepsions futures. I Per afegir un punt de cinisme a aquest enèsim incompliment electoral el PP ven aquest despropòsit com un “aumento de las pensiones” , com un “garantizamos las pensiones”. Quina barra!

La trampa està en què se’ns presenta la reforma amb l’esquer de què garanteix un augment del 0.25% de les pensions cada any. Sí, sí, molt bé, però quin és el valor de referència actual per per revaloritzar les pensions, l’augment de la inflació (o sigui, un 2,9% internanual). I quin serà a partir d’ara? Un 0,25% fixe. I quin serà el resultar real per als pensionistes vallencs? Doncs, segons les estimacions incials del grup socialista, que perdran uns 300 euros anuals.

La veritat és que la manca de rigor i la capacitat de confondre i enganyar de Rajoy i del PP ha superat tot el que havíem vist fins ara i converteix a Aznar en quasi un liberal. No hi ha pilar del benestar que no s’hagi tocat: pensions, educació i sanitat públiques, beques, dependència, etc. Amb l’excusa de la crisi estem vivint el pitjor període d’involució social des de la recuperació de la democràcia.

El mateix val pel Govern “patriota” de CiU a la Generalitat i pels seus socis parlamentaris. Jo mateixa, com a diputada al Parlament, he denunciat aquesta setmana una nova retallada del Govern en matèria de dependència i ajuda als discapacitats. Quin Govern és aquest que es passa el dia parlant de la llibertat de Catalunya però que retalla continua i permanentment els drets socials col·lectius dels catalans? Quina lògica perversa és aquesta.  

    

Els socialistes, com diria el poeta, ens mantenim fidels al poble de Catalunya, a la satisfacció de les necessitats reals i quotidianes dels catalans. Aquests dies el debat mediàtic, diguem-ne, “patriòtic” oculta el resultat de les polítiques de CiU i PP, una  societat dual on les diferencies entre rics i pobres, creixen cada dia. Volem, de veritat, una societat on només aquells que disposin de rendes altes puguin accedir a una sanitat, educació i prestacions de qualitat? Jo dic que no i estic segura que la immensa majoria de ciutadans de Catalunya també afirmarien el mateix. Per això ens cal, ara més que mai, abandonar les dinàmiques que ens porten al “xoc de trens” i cercar el consens a través del diàleg per aconseguir que a Catalunya cap nen es quedi sense menjar, cap família sense habitatge i cap ciutadà sense recursos abandonat a la seva sort als efectes de la crisi. De nosaltres depèn.  

Article de Núria Segú publicat al setmanari El Vallenc