LA TERCERA VIA? FEDERALISME!

“La proposta de Catalunya s’ha fet amb sentit d’Estat i d’Espanya. S’ha fet per seguir estant a Espanya, perquè dir Espanya a Catalunya o Catalunya a Espanya no provoqui recels i per poder tenir sentiments compatibles i compartits”, són paraules del president Maragall en presentar al Senat el nou Estatut de Catalunya. Es tractava d’un Estatut aprovat pel 90% dels diputats al Parlament, que tenia el vot del 80% dels catalans convocats a referèndum i amb un amplíssim suport del món social, econòmic i associatiu de Catalunya. I tot en un escenari total d’absència de violència i de lleialtat als procediments constitucionals (vot de les dues cambres de les Corts Generals). Ja sabem la resposta de la visió més immobilista del nacionalisme espanyol: NO. Tots vam ser testimonis de l’espectacle indigne dels màxims dirigents del Partit Popular atiant l’anticatalanisme i demanant signatures pels carrers contra el nostre Estatut. La sentència del Tribunal Constitucional va ser la culminació d’aquesta actitud intransigent amb les aspiracions de Catalunya. Potser la manifestació més estrambòtica d’aquest rebuig a les reivindicacions dels catalans és la original teoria de “la mayoria silenciosa” de la senyora Sáenz de Santamaría. Si apliquem aquesta teoria a la mateixa història d’Espanya podríem arribar a conclusions increïbles. Per exemple, quants ciutadans es van manifestar després del cop d’Estat del 23-F? Segons les cròniques de l’època menys de tres milions a tot Espanya. Quants habitants tenia Espanya? Més de 40 milions. Per tant, si, a més, considerem a tots els qui no es van manifestar com a simpatitzants del cop d’Estat, el que hauria d’haver fet el Govern espanyol és donar-li una medalla al mèrit patriòtic a Tejero. Absurd i delirant, no? Doncs sí, absurd i delirant. 

Aquesta obcecació obsessiva per rebutjar tot el que vingui de Catalunya ha radicalitzat una part de la ciutadania catalana, és cert, a favor de la ruptura i del frontisme amb les institucions de l’Estat. El tan enervat “xoc de trens” del que parla Artur Mas. Entenc el malestar dels ciutadans que s’ha traduït en mobilitzacions massives, que recullen no tan sols aspiracions nacionals sinó també el rebuig a les devastadores conseqüències socials de la crisi econòmica, però algú hauria de començar a introduir elements de racionalitat i empatia en un debat que s’està dictant des de la visceralitat verbal recíproca. Quan hi ha un xoc de trens el que és evident és que tothom, i subratllo el tothom, acaba prenent mal.  

Si critico la miopia i la intransigència de l’espanyolisme “etern” de sempre també cal denunciar que a Catalunya s’està instal·lant un discurs consistent a dir que la independència serà com una mena arcàdia feliç i solució màgica que resoldrà tots els nostres problemes. Un discurs, fomentat pels mitjans de comunicació públics catalans, que no admet tampoc discrepància o cap matís i que divideix el país entre els bons catalans (els independentistes) i els mals catalans (els qui no estem per la ruptura). Jo mateix he estat testimoni de com es va afirmar alegrement, per part d’una de les més altes instàncies del nostre país, en un recent acte al paranimf del seminari de Tarragona que si el cardenal Vidal i Barraquer hagués viscut ara també seria independentista. Potser que deixem als morts fora d’aquest debat, no? La veritat és que la secessió unilateral seria una aventura que ens situaria en un escenari extraordinàriament inestable d’imprevisibles conseqüències, aïllats dels organismes internacionals. En un món cada cop més interdependent i global posar una frontera a l’Ebre resulta absurd. Llançar-se a la piscina abans de veure si a sota hi ha aigua no sembla una decisió gaire assenyada.

El cert és que hi ha una tercera via, el federalisme que defensem els socialistes, que consisteix en donar caràcter de real a la Constitució allò que ja és real a peu de carrer, és a dir, la realitat del caràcter plurinacional, plurilingüístic i pluricultural d’Espanya. La secessió provoca divisió a la societat catalana però hi ha una gran majoria de catalans que coincideix en què cal millorar l’autogovern i el finançament de Catalunya (fins i tot ho defensa, encara que tímidament, el PP català!) sense trencar. No té mitjans de comunicació ni opinadors “professionals” al seu servei, és cert, però davant de l’immobilisme i del frontisme l’opció federal s’obre pas, fins i tot en el nucli dirigent de CiU, perquè és la única alternativa capaç d’evitar “el xoc de trens”. 

Un darrer apunt històric. El 1931 Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins la federació de pobles ibèrics. Després de tres dies d’intenses negociacions amb representants de la República espanyola Macià va acordar que la Generalitat seria l’òrgan d’autogovern de Catalunya en un règim d’autonomia. En aquell moment el maximalisme nacionalista va qualificar Macià de “traïdor” i “espanyolista” però avui dia la història el considera un dels millors presidents de Catalunya. Seria bo per Catalunya que Artur Mas ho recordés.   

Article de Josep Masdeu publicat avui al Diari de Tarragona