Darrerament m’ha vingut a la memòria en vàries
ocasions el fragment d’un llibre que vaig llegir fa anys. Es tracta de la
autobiografia de Vaclav Havel, el dramaturg que va esdevenir el primer
president de la Txecoslovàquia post-comunista. Explicava Havel com, en els anys
durs de l’stalinisme, ell i un grup de joves demanaven signatures de suport a
un manifest que reivindicava les llibertats essencials més bàsiques. Un
intel·lectual es va excusar, “no puc fer-ho, tinc un fill” (pensant, sens
dubte, en les represàlies que comportaria la seva adhesió). Però el company
escriptor que estava al costat va agafar el manifest, el va signar i va dir:
“he de fer-ho, tinc un fill.”
Aquesta vivència que ens convida al compromís
ètic, per desgràcia, també és de plena actualitat en els moments que estem
vivint. Com tots sabeu, els poders econòmics i la dreta europea amb l’excusa de
la crisi s’han llançat a una nova santa croada contra “el dèficit públic i els
EXCESOS de l’Estat del benestar” (les majúscules són meves). Com a totes les
croades i causes sagrades, en aquest cas també hi ha una santíssima trinitat que
es podria resumir així: privatitzacions de serveis socials bàsics, desregulació
dels mercats financers i reducció de la “despesa” social (sí, sí, ells no duen
mai justícia social o inversió social, sinó “despesa social.”)
Els resultats són per tots coneguts. Aquí a
les comarques tarragonines l’atur registrat s’acosta a les 70.000 persones
mentre la pobresa i les desigualtats socials han crescut exponencialment. De
fet, una dada resumeix a la perfecció aquesta realitat. A la província de
Tarragona hi ha 13.500 famílies que tenen a tots els seus membres a l’atur, a
tots, i que no cobren cap prestació, ajuda o subsidi. Aquests ciutadans estan
desemparats, abandonats a la seva sort, en plena crisi. A més, 5.200 famílies
d’aquest col·lectiu tenen fills petits a càrrec, mentre que el nombre de
famílies en aquesta situació de pobresa ha crescut en 3.500 en tan sols un any
(de 10.000 famílies el juliol de 2012 a 13.500 famílies ara).
El desastre que ha provocat el que alguns
sociòlegs ja defineixen com a
capitalisme de casino no es fruït de la casualitat, ni fill de cap
catàstrofe natural, sinó que respon a uns objectius i unes motivacions
ideològiques. S’ha dit tradicionalment que és un model que neix amb els Governs
de Reagan i Thatcher. No és veritat. El primer laboratori del neoliberalisme
que actualment regna a la terra són les dictadures del con sud americà. Els
primers en seguir els dictats de Milton Friedman i dels “Chicago boys” són
dictadors sinistres de la talla moral d’un Pinochet o d’un Videla. Queda millor
dir que la lluita contra l’Estat del benestar la van iniciar Reagan i Thatcher
perquè almenys lideraven governs democràtics sorgits de les urnes i de la
voluntat popular però la veritat és que els apologistes del lliure mercat no
van tenir cap problema en col·laborar amb els autors d’autèntics genocidis que
van merèixer, justament, la reprovació universal.
S’ha dit també que l’actual austericidi que
ens imposen els poders econòmics i financers és quelcom inapel·lable, que no té
alternativa (“there is no alternative”, que deia Margaret Thatcher). Mentida. Aquests
darrers dies he tingut l’oportunitat de rellegir-me la biografia d’Ofol Palme,
el primer ministre socialdemòcrata suec i un dels meus referents morals. Doncs
bé, l’any en què va ser assassinat, el 1986, Suècia tenia les taxes impositives
de grans fortunes més altes d’Europa, havia estès les prestacions de l’Estat del
benestar al seu màxim històric i augmentava la inversió en polítiques socials
any rera any. Adoptant aquestes polítiques (qualsevol d’elles anatema per
aquests profetes del capitalisme de casino) l’atur a Suècia era... del 2,5% (a
Espanya en aquests moments és del 27%), mentre que les diferències socials i
salarials s’havien reduït al seu mínim històric.
Què vull dir amb això? Que sí hi ha
alternativa. Aquells que busqueu dignitat, justícia social i respecte per a
l’ésser humà podeu fer-ho a través de la lluita i el compromís polític. L’ideal
socialista i progressista és més necessari que mai. Malgrat els errors que
s’han pogut cometre des de l’esquerra (que no vull negar), a la nostra societat
hi ha un gran consens en la defensa d’un Estat del benestar fort (amb una
educació i una sanitat públiques i de qualitat, pensions i prestacions socials
garantides, protecció pública davant les injustícies i disfuncions del mercat
més que evidents, etc.) De nosaltres, en bona part, depèn. Igual com l’escriptor
txec ara fa 40 anys també nosaltres ens trobem en la tessitura de si “firmem” o
no i lluitem contra el que sabem que és injust. “He de fer-ho, tinc un fill” té
més vigència que mai.
Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada