LA “PACIÈNCIA” DE RAJOY I ELS CORS VIRTUALS

6.200.000 aturats (dels quals 900.000 a Catalunya i 122.000 a Tarragona). O sigui, una taxa d’atur del 27,1% (la més alta de la història), més de dos milions de famílies amb tots els seus membres a l’atur, una taxa d’atur juvenil del 57%, etc. I què se li acut dir al president del Govern, senyor Rajoy, a l’hora de valorar aquesta situació catastròfica? Literalment, el següent: “hay que tener paciencia.” Rajoy, fins i tot, es permet anar més enllà i afirma estar “muy satisfecho del trabajo que estan haciendo los ministros”. Com? Uns ministres que han disparat l’atur i han fet créixer el nombre de desocupats en més d’un milió de persones en poc més d’un any realment ho estan fent tan bé?

Si no fos per la situació realment tràgica que viuen aquests més de sis milions de ciutadans la prepotència autista del senyor Rajoy i del PP, el seu menyspreu intolerable al patiment de la gent, seria quasi objecte de mofa tenint en compte la brutal disociació entre el discurs del PP (al més pur estil Alícia al país de les maravelles) i el que passa realment al carrer. El senyor Rajoy, per exemple, mai dedica ni una sola línia o paraula de comprensió al patiment real de tants i tants aturats i de les seves famílies. Tan sols es limita a anar repetint aquest mantra: “paciència, paciència...” com un nou dogma de fe de les seva confiança cega en l’austeritat i les retallades com a formula màgica per sortir de la crisi.

El senyor Mas i el tàndem CiU-ERC de la Generalitat tampoc surten més ben parats. En un moment en què per culpa de les retallades s’està tocant el moll de l’os del nostre minvat Estat del benestar, tota la preocupació del Govern és convocar una cimera per a la transició nacional. Però mentre els senyors Mas i Junqueras continuen buscant la brúixola que ens porti a la mítica Ítaca, hi ha catalans més preocupats en trobar feina, en alimentar als seus fills, o en poder disposar d’alguna ajuda per als seus pares o avis dependents que en intentar emular a Ulises. I la cimera social que es van comprometre a convocar durant la campanya electoral, senyors de CiU?  

Davant d’una actitud tan irresponsable per part de la dreta, els socialistes plantegem propostes en positiu per pal·liar als problemes reals de la gent. Aquí i ara això es possible si hi ha voluntat política per dur-ho a terme. Per això hem proposat el Govern del PP un conjunt de mesures per fer fluir el crèdit, generar activitat econòmica, evitar nous acomiadaments i desnonaments i lluitar contra la pobresa i l’exclusió social. Un paquet d’iniciatives que es poden finançar amb part dels recursos europeus que es van destinar al rescat del nostre sistema financer. Doncs continuem a l’espera de què el Govern del PP es digni a respondre a aquesta oferta de ma estesa per sumar contra la crisi.

Tampoc és estrany. El senyor Rajoy va sorprendre als seus mateixos incondicionals apareixen en TV, a través d’una pantalla de plasma, en una compareixença de premsa (o sigui, sense donar la cara). Una bonica manera d’estalviar-se les preguntes dels periodistes i una estona desagradable responent, per exemple, a la pregunta de per què ha mentit i ha incomplert totes i cadascuna de les seves solemnes promeses electorals. Així, va estrenar una nova modalitat de roda de premsa consistent en no respondre cap pregunta i ser present de manera virtual, una nova aportació de la dreta al món de la comunicació, molt en l’estil dels temps en què Manuel Fraga Iribarne, “democrata de toda la vida”, era ministre d’informació de la dictadura.

Acabo amb unes declaracions de Rajoy al Congrés d’avui mateix en relació a la situació econòmica: “esto empieza a funcionar”, una afirmació al·lucinant que ha merescut la reprovació fins, i tot, dels mitjans de comunicació ideològicament propers al Govern. Senyor Rajoy, ja és trist ser el president de la pantalla de plasma, el que s’amaga, el que vol ocultar la realitat per la via d’ignorar-la. Però encara és més patètic ser el president del cor virtual, el que no batega, el que no mostra compassió pel patiment aliè. Si és incapaç de solucionar els problemes dels ciutadans, si no ha fet res més que mentir des de que és president del Govern, mostri almenys una mica de respecte pel dolor i l’angoixa de les persones que no han tingut la fortuna de protagonitzar “hábiles operaciones financieras” per enriquir-se, com el senyor Barcenas. És el mínim pòsit ètic i humà que es pot exigir a algú que es va presentar a les eleccions afirmant que tenia les “soluciones” per sortir de la crisi.