Tot
fa semblar què malgrat la gravetat del moment que ens toca viure, un PSC
diferent està sorgint a Catalunya. Ja era hora. Ja tocava. Representar els
desitjos de canvi que demana la societat, és ni més ni menys que la nostra
responsabilitat. I ara sembla que estem en la linia adequada.
Efectivament,
els socialistes catalans serem els primers al nostre país que elegirem el
nostre candidat, o candidata, a la Presidència de la Generalitat mitjançant la celebració
d’unes eleccions primàries, en les quals podran participar totes aquelles dones
i homes de més de 16 anys, que manifestin expressament el seu compromís amb els
idearis de progrés universalment reconeguts i acceptats.
Aquest
procés és un repte sense precedents i esdevé la millor prova què, per construir
grans majories a Catalunya es requereix d’un compromís més enllà de demanar als
ciutadans que s’acostin cada quatre anys als col·legis electorals.
Però
per aprofundir més en allò que és avui la nostra democràcia, calen més accions,
i sens dubte una d’important ha de ser una reforma de la llei electoral, en la
qual es contempli que l’elector i l’elegit han de tenir una relació
més directa i propera. Una fórmula podria ser que les circumscripcions fossin
més petites i amb unes realitats més homogènies per tal que el ciutadà o
la ciutadana elegida pogués respondre de forma més directa a les persones que
li han donat la seva confiança, en definitiva es tracta de garantir
al mateix temps compromís i proximitat.
Però
no és l’única mesura que els socialistes varem aprovar a l’últim Consell
Nacional. El Primer Secretari del PSC, Pere Navarro va proposar què
per tal de potenciar la transparència i la participació, qualsevol acord de
govern ara o en el futur o acord polític de transcendència, haurà de ser
aprovat en referèndum pel conjunt dels afiliats i afiliades socialistes.
I
també hem de ser valents i abordar la necessària limitació de mandats i de
càrrecs, que garantiría un repartiment més just de les decissions entre
persones preparades, i un canvi de protagonistes més sovintejat, que farà que dificulti
“acomodar-se” o patrimonialitzar els llocs de responsabilitat.
Per
alguns, aquestes mesures poden resultar insuficients
davant la sensació general de desafecció vers l’actual forma de fer
política. Les causes d’aquest rebuig són diverses; Unes politiques anti -
socials que estan aplicant els sectors més poderosos de la societat, els que
sempre guanyen, i ara també, encara amb més força, fent una autèntica trágala
amb un model neoliberal que la propia realitat demostra desfassat; una gestió
ideològica de la crisi econòmica catastrófica, portada a terme pels governs
conservadors de Catalunya i Espanya, i un retrocés en allò que són
els drets de les persones que ens fa recular més de trenta anys. Sens
dubte motius més que sobrats per aquests desencís.
Però
no menys important també, la percepció per part de molts ciutadans que
l’esquerra forma part de “l’establishment” i de “l’statu quo” que en part
ha permès i fet possible el retrocés de tot ordre que estem patint. Fruït també
d’errades garrafals durant les quals va semblar que no hi havia cap alternativa
a la neolliberal. D’alguna manera, varem ser cómplices sense adonar-nos.
Això
fa que els socialistes no puguem quedar quiets, immòbils intentant entendre
allò que passa i mostrant la nostre incredulitat vers la generalització que
s’està fent al nostre país que tothom es per igual responsable de la situació
actual.
En
els pocs anys de la nostra democràcia s’ha pogut comprovar que les
politiques aplicades pels socialistes res tenen a veure amb les que han aplicat
els governs de la dreta genuïnament espanyola i catalana. Simplement dos
exemples: Els socialistes universalitzem la sanitat i l’educació i els populars
les privatitzen i desmantellen. Nosaltres vam construir l’Estat del Benestar en
un temps rècord, la dreta pretén desmantellar-lo i deixar-nos en mans de les
corporacions privades. Ho sento, no som iguals. Ni ho semblem.
Article de Carles Castillo publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada