EL PROBLEMA DE MAS

El dimecres passat es van complir 100 dies del nou govern, aquell que va sorgir de les inexplicables eleccions del 25 de novembre de l’any passat . El balanç d’aquest tres mesos, no pot ser més frustrant i decebedor: un govern que no ha estat capaç d’aprovar els pressupostos d’enguany i que a final de mes ha de fer front a un venciment de 4 mil milions; un govern moros, que no paga a les farmàcies, ni a les entitats del tercer sector, ni a les escoles concertades, ni als Ajuntaments, entre molts altres acreedors; i un govern autista, que no escolta la gent i que es despreocupa d’unes xifres d’atur que aquest darrer mes han arribat a les 700.000 persones.

Però el més desesperant, per si tot això no ho fos prou, és que no es veuen possibilitats d’esmena ni redreçament d’un rumb cap el precipici. Avui mateix, el líder d’ERC diu en una entrevista publicada en un rotatiu que la consulta sobiranista s’ha de fer “com més aviat millor”  i que “hi ha hagut governs que han prorrogat pressupostos durant anys. Aprovar els comptes o no, no és res comparat amb la situació del país”. A quin país viu aquest home? Quina mena de sentit de la responsabilitat de govern el pot portar a menystenir l’existència d’uns pressupostos? De què viuran els aturats i les seves famílies? De sopes d’estels?

És una evidència que el president Mas no està a l’alçada de les circumstàncies i s’ha convertit en un esclau de les arbitrarietats i capricis d’ERC. La seva capacitat de decidir, per si mateix, és inexistent. Totes les mesures, siguin del tipus que siguin, depenen del vist i plau dels republicans i de les prioritats polítiques que aquests tenen establertes d’acord amb els seus objectius partidistes i que, en cap cas, són les que tenim la gran majoria de catalans i catalanes.

El xantatge permanent al que es veu sotmesa la coalició de CIU per part d’ERC, l’obliga a fer malabarismes cada dia. Per una banda, manté el compromís amb la consulta sobiranista, però per altra se’n va d’amagat a Madrid per buscar l’oxigen que només li pot proporcionar Rajoy i el ministre Montoro augmentant el límit de dèficit.

És per això, que el passat dijous, ERC va aprofitar, sense cap mena d’escrúpol, la debilitat de Mas per augmentar,  la pressió a que el tenen sotmès. En aquest sentit, Junqueras va reiterar la seva amenaça de que el pacte parlamentari, perversament anomenat Pacte d’Estabilitat, no era un xec en blanc a l’executiu i va afirmar amb contundència que no acceptarà uns pressupostos en el que el sostre de dèficit sigui inferior al 2%. 

Per sortir d’aquesta situació d’asfíxia, al president Mas no se li acut una altra idea que buscar el suport dels socialistes catalans. “Aquest són bons xiquets i sempre estan disposats a donar un cop de mà”, deuria imaginar en plena desesperació. “A més, si la cosa surt bé el mèrit serà per la meva generositat i si surt malament, els acuso d’espanyolistes i tot solucionat” deuria ser la seva conclusió. No és una estratègia desconeguda.

Els socialistes catalans ja van fer possible que Mas fos president el 2010 i CIU els va recompensar amb tota mena de retrets per l’herència rebuda i la seva interpretació, unilateral, del dèficit comptable. Per tant, ara no pot apel·lar a una responsabilitat que en el seu moment ell no va tenir. Les deslleialtats tenen un preu.

Els socialistes catalans no han de prestar-se a ser còmplices dels disbarats de CIU i ERC. Una altra cosa és que partint del denominador comú del dret a decidir, CIU s’oblidés de l’horitzó del 2014 per celebrar la consulta i concentres tots els esforços en fer front a la crisi, retrobar la via del pacte fiscal, reactivar l’economia i buscar punts d’entesa amb el govern de l’Estat. Al cap i a la fi, el compromís electoral que figura al programa de CIU és el de convocar la consulta durant la legislatura i aquesta acaba el 2016.

Quin és el problema de Mas? Doncs el problema és que en comptes d’assumir el fracàs electoral, en la seva fugida cap endavant, es va llençar als braços d’ERC per continuar amb el deliri que havia tingut d’una majoria excepcional. El que no va tenir en compte, és la situació paranoica en la que es situava amb un company de fugida que deu ser l’únic dirigent polític del món que garanteix l’estabilitat d’un govern i, a la vegada, és el cap de l’oposició. 

Conclusió: quan un governant és incapaç de gestionar el present queda inhabilitat per dissenyar el futur.

Article de Josep Maria Bonet publicat al diari notícies tgn