Recordo encara ara la sorpresa que em va provocar, en el seu moment, la confessió de l’aleshores president del Govern, José Maria Aznar, quan en una entrevista va afirmar que estava llegint les memòries del president de la segona República, Manuel Azaña, de qui es considerava “hereu polític.” En un gest d’inaudita gosadia (més tenint en compte la seva obra de Govern posterior) el mateix Aznar es confessava “deixeble” d’Azaña i mostrava la seva admiració pels polítics republicans liberals que van intentar reformar l’Estat durant els convulsos anys 30. Tenint en compte, per exemple, l’espectacle esperpèntic posterior que va protagonitzar a las illes Azores amb “mi amigo George Bush”, o Aznar no va llegir Azaña, o es va equivocar de llibre o no va entendre gaire cosa. Malgrat això reconec que si tingués l’oportunitat de regalar les memòries completes d’Azaña a Mariano Rajoy ho faria. Si el senyor Rajoy, que ha confessat en diverses ocasions que a ell el que li agrada és llegir la premsa esportiva, llegís a Azaña podria ampliar els seus coneixements en moltes matèries. Per exemple, podria prendre consciència de la importància de bastir un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i de progressivitat per reduir les desigualtats socials o bé, com deia magistralment Azaña, de reflexionar abans de parlar “porque si los españoles hablaramos solo de lo que sabemos se produciría un gran silencio que nos permitiría pensar.”
Dic això perquè enmig del marasme provocat per la crisi econòmica, el rescat europeu a Espanya i les singladures de la prima de risc ha passat relativament desapercebuda una decisió de l’executiu del PP que, amb perspectiva històrica, semblarà increïble que hagi aprovat un Govern democràtic. Em refereixo a l’amnistia fiscal per als grans defraudadors que ha tirat endavant el Govern de Rajoy. De manera insòlita, mentre es demana un esforç al conjunt de la ciutadania, enlloc de combatre el frau fiscal i perseguir als defraudadors, el PP els perdona. Així, tal qual. Gràcies a aquesta “amnistia fiscal” el Govern del PP perdona el frau, que és un delicte, i legalitza el blanqueig de diners, que és un altre delicte, amb l’objectiu de “recaudar 2.500 millones de euros.” Amb això Rajoy defensa una decisió que no es només moralment inacceptable sinó que, al damunt, és ineficaç perquè combatent i perseguint el frau l’anterior Govern socialista va ingressar, només l’any 2010, 10.000 milions d’euros més a les arques públiques.
Qualsevol podria pensar tenint en compte el que acabo de dir com podrà Mariano Rajoy i el Govern del PP demanar ara al comú dels mortals “el esfuerzo necesario para recuperar la credibilidad de nuestro país en los mercados financieros” sense que se li caigui la cara de vergonya. Però, és clar, per ser conscient d’això es necessita la dimensió ètica i moral d’un Manuel Azaña que els seus mals lectors no tenen.
Article d'Imma Costa publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada