Cada vespre la Marina, diguem-li Marina, agafa
bosses i un carro de la compra i surt al carrer a buscar restes als contenidors
que després pugui reutilitzar. En el cas del cartró o del paper amuntega les
deixalles en una plataforma que estira amb un fil. La Marina utilitza una mena
de ganxo metàl·lic que ha habilitat per destriar les restes entre les bosses de
la brossa amuntegades als contenidors. Des de fa anys cada vespre aquest és el
seu ritual. Cada vespre de la setmana, sense excepcions.
M’explicava la realitat de la Marina un
treballador social que tractava així de transmetre’m la duríssima realitat
social que es viu a peu de carrer i que s’amaga darrera de les grans dades
macroeconòmiques i dels discursos grandiloqüents i ampul·losos. Aquests
discursos on es parla de “objectius irrenunciables” que no es compleixen mai.
Pensava en la realitat diària que viu la
Marina mentre llegia a la premsa pàgines i pàgines destinades a analitzar el
lloc on els diputats d’un partit polític han de seure el Congrés o bé quan
costa un cafè amb llet a la cafeteria del Parlament. Em preguntava, també, com
és possible que part de la societat s’indigni davant del seient assignat als
diputats d’un partit a la cambra o bé pel que paguen els diputats del Parlament
per un esmorzar, entre d’altres “privilegis que tenen els polítics”, mentre no
provoca cap escàndol la imatge diària de les Marines amb les què ens creuem al
carrer mentre incliquen el seu cap dins dels contenidors de la brossa.
Em pregunto també com és possible que dediquem
anys a divagar sobre encaixos diversos mentre tenim ajornat sine die al Parlament la tramitació de
la iniciativa legislativa popular que defensa l’aprovació d’una renda garantida
de ciutadania a Catalunya, una aprovació que els socialistes hem exigit en
múltiples ocasions davant la passivitat i el silenci del Govern.
Què suposaria aquesta renda garantida en cas
de tirar endavant? Que el nombre de Marines es reduiria dràsticament. Les
mateixes dades oficials de la Generalitat assenyalen que quasi 200.000 catalans
viuen a llars on no entra cap ingrés econòmic mensual. Viuen, o més aviat
malviuen, sense ingressos. Se sustenten sobre el no-res. Aquesta realitat
representa una vergonya intolerable que els socialistes ens neguem a acceptar.
Des de fa anys hem demanat per activa i per
passiva al Govern de la Generalitat que ampliï el nombre de perceptors de la
renda mínima que ha baixat amb Convergència al Govern, primer amb el suport del
PP i ara amb el d’ERC i el sosteniment parlamentari de la CUP, perquè som
conscients que milers de persones no hi poden accedir després de la reforma
impulsada pel Govern Mas el 2011.
Estem parlant de persones que no poden donar
de menjar carn i peix als seus fills, que anhelen que arribi l’estiu perquè a
casa faci menys fred i hi hagi més llum amb l’allargament del dia o bé que han
d’anar a Càrites per obtenir roba per poder vestir. Cadascuna d’aquestes
prestacions que es neguen o què s’ajornen oculta una realitat dramàtica que no mereix
ser menystinguda.
Per això els socialistes hem demanat a l’actual
Govern i a la seva majoria parlamentària que aclareixin d’una vegada què pensen
fer ja per garantir que els ciutadans que no tenen cap recurs puguin tenir uns
ingressos garantits per la Generalitat. La realitat no admet demores, ni
solucions per a “més endavant”. Exigim una resposta aquí i ara.
Article de Rosa Maria Ibarra publicat al diari Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada