“Ja no sé que dir-li. Arriba a casa
desmoralitzat. Quan dóna el currículum a molts llocs ni el miren a la cara i es
dediquen a fer un gest cap a una pila de papers que deuen ser els currículums
de les persones que han anat a demanar feina abans que ell. El pitjor és quan
els nens demanen coses que no els podem comprar. Té fills vostè?” Aquestes
afirmacions, que vaig poder escoltar ahir mateix en un barri de Tarragona,
defineixen a la perfecció –més que qualsevol estudi sociològic- la dramàtica situació
que viuen moltes persones per culpa d’una crisi econòmica de la que ells, les
víctimes, no tenen cap responsabilitat, cap ni una. Defineixen a la perfecció
l’angoixa i també la terrible injustícia de la que aquests ciutadans són
objecte.
Molt s’ha parlat de la crisi però hi ha un
element que sempre m’ha cridat l’atenció i que sovint s’ha passat per l’alt:
que la virulència de la crisi se’ns presenta quasi com una catàstrofe natural,
inevitable, impersonal o, com cínicament s’han atrevit a insinuar determinats
poders econòmics, com una conseqüència directa dels “terribles excessos” que
pel que sembla vam cometre tots en voler donar un major i millor benestar als
nostres fills. Terrible crim, pel que sembla.
Lluny d’això crec que tots aquells que ens
considerem progressistes i que defensem la igualtat i la justícia social hem de
denunciar la base ideològica de la crisi. Una crisi provocada per una ànsia
desmesurada de lucre, per una cobdícia insaciable desprovista de qualsevol
mesura humana o aspiració moral. Denunciar-ho i exigir responsabilitats. Com és
possible, per exemple, que se’ns digui que no hi ha diners per mantenir un
sistema públic de salut de qualitat i, al mateix temps, el mateix ministeri d’Hisenda
afirmi que al nostre país hi ha una evasió fiscal anual superior als 40.000
milions d’euros? Si aquests recursos tributessin al nostre país moltes de les
retallades que se’ns presenten com a “inevitables” no serien necessàries.
Ha arribat l’hora de dir-ho alt i clar: Sí, hi
ha una alternativa a les retallades, és necessari acabar amb la vergonya dels
anomenats “paradisos fiscals” i s’ha de ser implacable amb la corrupció i la
fuga de capitals. I, sí, hi ha valors que són universals –l’honestedat, la responsabilitat
individual, la dignitat- i una ètica –la de la solidaritat, l’empatia i la
compassió envers el patiment dels altres- que hauria de ser objecte de respecte
i emulació, i no de burla. Si reconeixem que hi ha una base ideològica de la
crisi també hi ha instruments polítics per sortir d’ella. Els desnonaments, un
atur superlatiu, les depressions, frustracions i la por i l’angoixa davant la
crisi no són inevitables.
Un humanista europeu, Stefan Sweig, va alertar
fa temps que la pitjor característica de l’ésser humà no és la maldat
compulsiva si no la inhibició complaent. Ell explicava a les seves memòries
com, davant l’imminent entrada dels nazis a la seva Àustria natal, molts dels
seus coneguts des de la infància, fins i tot gent que considerava amiga, van
començar a ignorar la seva presència o creuar el carrer per no haver de
saludar-lo donada la seva condició de jueu.
Si tots fem el mateix, si canviem de vorera
per no haver de trobar-nos amb les persones que demanen almoina al carrer o ens
mostrem insensibles davant de vivències com les que explicava a l’inici de
l’article, aleshores caldria que ens preguntéssim cap a on ens dirigim
exactament. Ara, més que mai, cal reivindicar els valors que ens donen sentit
com a societat i treballar per deixar una societat més justa per als nostres
fills. Sí, hi ha alternatives.
Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada