Els socialistes hem estat majoria en els tres moments de la història de la democràcia més decisius per Catalunya i per tant per als catalans i les catalanes: l’arribada del President Terradellas, l’Estatut de 1979 i l’Estatut de 2006.
Pel que fa al primer, cal recordar i valorar el gest de Joan Reventós que, l’11 de juny de 1977 va declarar solemnement que renunciaria - com va fer -, a la Presidència de la Generalitat provisional en favor de Josep Tarradellas. Llavors Jordi Pujol s’hi oposava però era l’única manera de legitimar la continuïtat històrica de la Generalitat.
Després va arribar el primer Estatut de 1979 que es va redactar amb majoria socialista i que es va aprovar a les Corts Generals gràcies també als socialistes mentre el PP hi votava en contra.
El 2000 ja era un clam que feia falta un nou Estatut però CiU a l’anomenat Pacte del Majèstic va claudicar davant Aznar i va renunciar-hi. Els catalans van haver d’esperar que tinguéssim majoria els socialistes el 2003 per impulsar i redactar un nou Estatut que finalment es va aprovar a les corts també perquè hi havia majoria socialista mentre el PP i ERC votaven en contra.
Artur Mas ara diu que ens vol portar a la terra promesa però en els dos anys que porta de president no ha aconseguit ni un mil•límetre d’avenç de la nostra capacitat d’autogovern contemplada a l’Estatut, ni de recursos econòmics. De moment, només ha aconseguit fer més grans els problemes de relació amb el govern d’Espanya i estendre el conflicte a nivell internacional essent el primer president de govern del món que quan surt diu que a més dels gravíssims problemes de la crisi en tenim un altre molt més gros i gairebé únic que és el de la ruptura amb Espanya. Impressionant.
Però encara més impressionant el drama que m’acaba d’explicar una dona que intenta sobreviure amb 650 euros al mes i paga 200 euros només a pagar el lloguer de l’habitació on viu amb els seus fills (i parlo d’una habitació, no d’un pis), amb les ajudes a la maternitat denegades. O com explica la professora Marta Sendra, que hi hagi professors que prefereixen que la despesa de material es destini a comprar menjar perquè “ hi ha nens que només mengen al cole”
Però aquests dies el candidat de CiU per Tarragona passeja pel territori afirmant dues úniques coses: “cal fer pinya” i “estat propi” I res més. Què pensa el senyor Batet de l’atur? “cal fer pinya”. I del creixement de la pobresa? “cal fer pinya”, I de l’energia nuclear ? “Quan tinguem estat propi ja decidirem”. Realment fabulós! I el candidat del PP planteja aquestes eleccions en termes de: “Espanya sí o Espanya no”
Però ja sabem com acabarà. Allò que separen les banderes els uneix les retallades que uns i altres han aplicat i aplicaran.
Els socialistes només volem una senyera plantada al pal més alt de la societat, la senyera del catalanisme social. No ens presentem a aquestes eleccions per afegir problemes, embarcar-nos en aventures o provocar ruptures traumàtiques. Demanem el vot per evitar que proliferin casos com el d’aquesta mare que ha de viure amb 650 euros al mes amb dos fills a càrrec i que, en aquesta situació, es queda sense ajudes públiques. Per evitar la vergonya que hi ha hagi a la província de Tarragona més de 10.000 famílies que tenen a tots els seus membres a l’atur i no tenen cap ingrés mensual. És una vergonya que després de dos anys de Govern “patriota” la taxa de risc de pobresa a Tarragona s’hagi disparat 13 punts i ja arribi al 33,5% de la població (un de cada tres ciutadans). que hi hagi 20.000 ciutadans en llista d’espera per ser atesos a la província (més del doble dels que hi havia fa dos anys.) És una vergonya, és indignant, i contra això volem lluitar els socialistes.
I hi ha alternatives com impulsar una política fiscal més justa: nous impostos per a les grans fortunes, recuperar l’impost de successions per a les rendes altes o per a les nuclears o les empreses que contaminen. Perquè s’ha d’acabar el temps en què mentre la majoria es continua empobrint una petita minoria se’n va a Andorra o d’altres paradisos fiscals per evitar que el seu capital tributi al nostre país. Curiosament, alguns d’aquests personatges s’autodefineixen a sí mateixos com a “autèntics patriotes” però mai no els hem vist en els moments crucials de la història de Catalunya.
D’això hauria de parlar el senyor Mas i no d’aventures messiàniques, perquè és evident que CiU ha travessat el Rubicó, però allò que no saben és que creuant el Rubicó es pot avançar cap a Roma o bé retrocedir cap a les Gàl.lies. També és possible que el senyor Batet no sàpiga on cau el Rubicó.
Article de Xavier Sabaté publicat al Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada