dimecres, 25 d’abril de 2018

NO, EFECTIVAMENT, AIXÒ NO ÉS DEMOCRÀCIA




Tots recordem com i quan va començar la fase executiva del que alguns historiadors ja anomenen el Gran Desastre: el 6 i el 7 de setembre de 2017 al Parlament de Catalunya quan la majoria independentista, amb menys de la meitat dels vots dels catalans i emprant una llei de “transitorietat jurídica” que era un pur exercici d’arbitrarietat, va decidir saltar-se l’Estatut i la Constitució, va atropellar als grups de l’oposició i va ventilar-se el debat sobre la secessió en menys de 48 hores. Pim, pam. Prèvia i presumptament durant 18 mesos s’havia “fet la feina” per posar la maquinaria a punt, s’havien preparat “estructures d’Estat” que estaven “assegurades” i es tenien “reconeixements internacionals” garantits.

Tot era mentida com s’ha comprovat després. Ni hi havia “estructures d’Estat”, ni “reconeixements internacionals”, ni tot era fruït d’un grandiós “pla secret” on tot estava preparat i previst. Més aviat tot s’ha portat amb una irresponsabilitat invencible, amb una frivolitat que provoca vergonya aliena, això sí, a ritme de fanfàrria i de consignes grandiloqüents. Els que expressàvem dubtes érem condemnats a les tenebres exteriors i al linxament mediàtic. Confiança absoluta i fe cega era el que s’exigia. El que dubte és un traïdor i el traïdor ja és un “còmplice del feixisme”.    

Per la seva banda Rajoy, des de 2012, ha fet en aquest tema el que millor sap fer: és a dir, res. Qualsevol amb un mínim sentit de la responsabilitat hagués proposat alguna cosa, potser s’hauria equivocat, però ningú sensat s’espera a veure com creix un incendi mentre roman impassible fumant-se un puro, en la inactivitat més absoluta, com ha fet ell. La responsabilitat del mateix Rajoy i del PP en la crisi actual també és innegable.

Resultat de plegat? Un desastre sense precedents per a tots. I subratllo: per a tots i totes. La divisió a la societat catalana entorn de dos blocs antagònics que es donen l’esquena es consolida a cada dia que passa i el dany a la convivència entre catalans i a la nostra economia és inqüestionable. La crisi política és monumental.

Però si algú pensa que els dirigents independentistes creuen que potser s’han equivocat en alguna cosa va errat perquè tot plegat és “culpa” –ens diuen-  “dels traïdors del 155 que s’han aliat amb Espanya per imposar-nos una dictadura atroç” (textual). Ni el senyor Puigdemont ni els ideòlegs de la CUP s’han equivocat, ni s’equivocaran mai, en res perquè ells parlen “en nom del poble” i de la “democràcia” i tots els que discrepem democràticament d’ells ja no som “poble” i no som “demòcrates”. Som Fu-manxú, gent super-perversa que només pensa en “exterminar al poble de Catalunya.” 

Aquesta autocomplaença que converteix els errors propis en responsabilitat d’un boc expiatori (l’anomenat “bloc del 155”) porta a alguns agosarats a afirmar categòricament que “vivim en una tirania que ja no és una democràcia”. I alguna part de raó tenen perquè, efectivament, moltes de les coses que estan passant no tenen res a veure amb el respecte, la tolerància i el pluralisme en llibertat que caracteritzen un sistema democràtic. I seré breu però claríssim:

Apedregar les seus dels partits polítics democràtics no independentistes no és democràcia (i atacar domicilis particulars menys).

Insultar, amenaçar, escarnir o difamar a aquells que mostren dubtes racionals sobre veritats úniques –les que siguin- no és democràcia.

Definir qui és o no és català, o qui és “bo” o “mal” català, en funció del que pensa sobre la independència no és democràcia.      

I potser el més inquietant... votar NO a condemnar qualsevol manifestació de violència a Catalunya, com han fet Junts per Catalunya, ERC i la CUP al Parlament, no és democràcia. Votar en contra de condemnar actes vandàlics en nom de la “democràcia”? Quin contrasentit! No, això tampoc és democràcia.

Els socialistes condemnem tots els actes de violència i d’intolerància, vinguin d’on vinguin i embolcallats amb la bandera que sigui. Volem manifestar el nostre respecte pels sentiments i anhels de tots els catalans, de tots!, tant dels que han votat al PP com els que han votat la CUP (per citar només els dos partits amb un menor nombre de vots). Estem segurs que una Catalunya totalment democràtica tan sols es construirà des del respecte, respecte als catalans que no pensen com jo o com tu. I que això exigirà un gran acord transversal per unir al poble de Catalunya, i a tots els sentiments d’identitat nacional que hi conviuen, entorn d’uns objectius de benestar i justícia social tal com sempre hem defensat els socialistes.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada