divendres, 13 d’abril de 2018

LES MENINAS DE VELÀZQUEZ I EL “POBLE” DE CATALUNYA




Tots tenim la imatge del quadre a la ment perquè és un dels clàssics artístics del nostre país. Una obra d’art paradigmàtica, això és innegable. Un quadre que també aporta un element simbòlic molt interessant. I és que el subjecte de l’obra és invisible. Com? Doncs literalment això, el subjecte del quadre, el que dóna sentit a tota la representació, no surt il·lustrat (tret d’una tènue imatge desdibuixada en un mirall del fons de la sala). Paradoxal.

Què capta la imatge? El moment en què els Reis entren a la sala on Velàzquez està pintant les menines. El mateix pintor interromp el seu treball i dirigeix la seva mirada als monarques, la infanta fa una reverència, un nen dóna una puntada de peu al gos que està assegut perquè s’incorpori. Tot s’orienta cap al centre ordenatori que dota de sentit a l’estructura pictòrica... des de la invisibilitat. El subjecte és invisible per a l’observador, està absent, però al mateix temps està al centre de la representació. Tot es fa en el seu nom, sense la seva presència virtual res tindria sentit, la seva legitimitat és essencial.

Canvieu “Reis” per “poble” (de Catalunya o d’Espanya) i tindreu una imatge primordial d’on som ara. I ja em perdonareu la gosadia de la metàfora però no he pogut evitar evocar-la aquest mateix matí mentre escoltava al portaveu parlamentari d’un formació que té 4 diputats al Parlament (menys de 200.000 vots sobre un cos electoral de 5,6 milions d’electors) “exigir” en nom del “poble” una sèrie de mesures que, tenint en compte la seva minúscula representació parlamentària, el “poble” -hipòcritament invocat- ha rebutjat democràticament a les urnes. Però això és el de menys perquè per al portaveu en qüestió el “poble” dóna total suport a les seves “exigències” irrenunciables i virtuoses. I molta cura en qüestionar-les ni que sigui mínimament, amable lector, perquè aquesta transgressió et converteix automàticament en un “còmplice del feixisme”! El “poble” està absent però al mateix temps serveix per justificar qualsevol cosa. Velàzquez en estat pur...

I no és cap casualitat perquè ja advertia Victor Kemplerer que els demagogs intentaran sempre subvertir la realitat, en primer terme, per la via del llenguatge. Com tots sabem, el que alguns han fet és estructurar un relat entorn d’una Catalunya binària dividida entre aquells que volen llançar-se per un barranc i els que no volen tocar ni una coma de la nostra realitat política. O estàs amb Rajoy o amb Puigdemont. O amb els CDR o ja ets de l’ultra-dreta. Sense dissensions, sense dubtes, sense matisos. Una Catalunya en blanc i negre, en definitiva.

No en el nostre nom ni amb la nostra complicitat. Els socialistes creiem que hem de superar, tots junts, aquesta falsa disjuntiva que ens aboca a una Catalunya sectària i exclusiva atiada pels irresponsables que continuen sacsejant una política de fronts i dividint la societat en catalans “bons” i “dolents”. Hem de rectificar d’un camí que ens porta a la decadència col·lectiva! Com defensava el president Tarradellas: quan els catalans anem junts som imparables, quan anem dividits perdem. Perdem sempre. Nosaltres volem assolir un gran acord per la convivència entre aquells que es consideren diferents. Donar carnets de catalanitat –insultar amb afirmacions tipus “tu no ets català!” a aquells catalans que pensen diferent- és la ruïna del país. No, els socialistes no volem una política de fronts, nosaltres defensem una proposta transversal que busca recuperar el prestigi i l’autoestima del país. Una proposta convivencial i respectuosa sense exclusions, que inclogui també a aquells que aquests mesos es dediquen a insultar, denigrar i estigmatitzar al PSC.

El nostre compromís és el del catalanisme reformista i integrador plenament convençut que es poden canviar les coses que van malament, sense fer trampes que acaben en desastre. I això vol dir que saltar-se la llei, com saltar-se els semàfors, acaba en tragèdia. Com estem comprovant. Aprenguem dels errors comesos i connectem-nos altre cop amb el progrés social, econòmic i cultural, camí únic de la victòria de Catalunya.

Per què si tots sabem -i Europa ens ho recorda- que només resoldrem l’actual conflicte des de la política, sense violència, i en el marc de la Constitució i del nostre Estatut d’autogovern, a què esperem per a fer-ho possible?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada