dimarts, 17 d’abril de 2018

CONSTRUIR EL PONT DEL DIÀLEG ENMIG D’UN BOMBARDEIG




Imagineu-vos algú que enmig d’una hiperpolarització nacionalista sense precedents, intenta construir el pont del diàleg i de la convivència entre dues ribes que es donen l’esquena mútuament. L’una és la negació de l’altra, i viceversa. Davant d’aquesta situació només podem estar segurs d’una cosa: qui intenti bastir un pont entre dos nacionalismes identitaris rebrà improperis i desqualificacions a dojo tant d’una riba com de l’altra. Viurà enmig d’un bombardeig constant d’insults i burles, a parts iguals, entre aquells que el consideraran “comprensivo con los sediciosos” o bé “còmplices del feixisme”, en funció del dogmatisme que sigui. 

Aquesta és la situació en què ens trobem els socialistes catalans. Afectats pel nacionalisme intolerant, aixequi una bandera o una altra, i assenyalats com a “culpables” de voler preservar i mantenir el civisme inclusiu i tolerant que sempre ens havia caracteritzat com a poble. Fins ara. Ara ja no és època de debat ni de matisos, és època de “fronts” unívocs que demanen professar fe cega en plans “secrets” o bé en relats judicials implacables. Uns i altres converteixen l’adversari que mereix ser escoltat en enemic irreconciliable. Una disjuntiva que l’únic que aconseguirà serà portar-nos a tots pel camí del pedregar i assegurar la derrota col·lectiva de Catalunya i d’Espanya.

Tots sabem com va començar tot. El senyor Rajoy i el PP, que ara s’escandalitzen per les accions al carrer, van ser els primers en baixar precisament al carrer de les ciutats i pobles del conjunt d’Espanya per muntar taules petitòries on es demanava el rebuig de la gent al nostre Estatut. Per convicció? Humilment crec que no. Ho van fer per desestabilitzar el Govern socialista d’aleshores i tornar ràpidament a la Moncloa agitant el fantasma del “España se rompe.” I després va venir el recurs de l’Estatut al Tribunal Constitucional, i després va venir la sentència...

Sent, doncs, catastròfica l’aportació de Rajoy i del PP no podem dir menys del senyor Mas i dels ideòlegs independentistes. Potser ara sorprendrà a molts, però cal recordar que Artur Mas va arribar a la Presidència de la Generalitat amb els vots del PP i va aprovar els seus dos primers pressupostos (bàsicament retallades socials) després de pactar-los amb el Partit Popular. Amb el PP després del recurs a l’Estatut i de la campanya anti-catalana atiada pels de Rajoy? Sí, sí, malgrat que ara mateix per molt menys qualsevol seria titllat de reencarnació de Beelzebub pels opinadors independentistes.

Però un bon dia Artur Mas va posar “rumb de col·lisió” (textual). I després va venir tota aquesta acceleració irracional. I a fe de Déu que ha obtingut la “col·lisió” que buscava! Potser més de la que es pensava i tot! Han estat els temps en què els projectes irreals, quan no les mentides, han substituït la política. Independència sense costos, sense problemes, amb caràcter immediat i sota l’aureola win-win. Tothom tranquil. Es van inventar un “full de ruta” per tenir-ho “tot a punt” quan arribés el moment gloriós de la DUI. Deixaríem el món astorat perquè s’havia “fet la feina” per tenir estructures d’Estat “garantides” i reconeixements internacionals “assegurats”. I astorats –i garratibats- ens hem quedat. Zero estructures d’Estat, zero reconeixements internacionals. En canvi, una fenomenal divisió dins la societat catalana i un conflicte sense precedents amb les institucionals de l’Estat amb conseqüències devastadores en termes econòmics, socials i, sobretot, de convivència entre catalans.

I ara què? El senyor Rajoy i el senyor Puigdemont diran que endavant, que s’ha de seguir per la via del xoc frontal sense negociar (que dic negociar! ni dialogar res!) perquè l’adversari (ara enemic irreconciliable) és molt dolent, és malvat, és pervers, és satànic. De fet, és la reencarnació del Mefistòfil de Goethe. Tot és en blanc i negre i el que digui que existeix una àmplia gamma cromàtica intermitja ja és un “traïdor”! Els socialistes som uns traïdors a Catalunya i som uns tous amb els independentistes...

Però mentre alguns ens porten pel camí segur de la decadència col·lectiva deixeu-me expressar l’orgull de militar al PSC, que sense insultar ni menystenir l’opinió de cap català intenta construir cada dia el pont de la concòrdia i la convivència sabent que aquesta és l’autèntica tasca valenta i autènticament revolucionària que exigeix el moment. Per difícil i menyspreada que sigui. Sí, perquè els socialistes estem segurs que la victòria de Catalunya exigirà construir entre tots un pont format per milers de maons diferents. I que alguns d’aquests maons vindran embolcallats per dues franges roges i d’altres per quatre barres de vermelles. Però tots seran útils perquè representen –i són- els més de set milions de catalans i catalanes i l’autèntica riquesa plural del poble de Catalunya. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada