EL “RACONET”

“El meu pare em va deixar 140 milions de pessetes en un banc a l’estranger per si havia de marxar del país”, així explicava Jordi Pujol l’origen dels diners que durant tots aquests anys ha mantingut ocults sense declarar a les autoritats tributàries. Explicava el president amb un llenguatge col·loquial que per al seu pare es tractava d’un “raconet” per si havia de marxar corrent del país com a conseqüència del seu compromís polític.

Un “raconet”? Anem a veure, 140 milions de pessetes de l’any 1980 venen a ser uns 5 milions d’euros actuals. “Raconet”? Més aviat un super-racó. Tinguem present, per exemple, que la inversió de la Generalitat a tota la comarca del Baix Camp en els marc dels pressupostos per enguany és de tan sols 3’7 milions d’euros (i estem parlant d’una comarca que ja compta amb més de 200.000 habitants). No, no és un “raconet”, és un escàndol i un menyspreu als catalans que el president Pujol comparegués al Parlament per “renyar” als portaveus parlamentaris i no aportar llum sobre la fortuna que ell mateix reconeix que la seva família ha acumulat a l’estranger.

Entrevista al president Mas a TV3: “senyor president, vostè està net de corrupció?” Resposta: “Bé, jo crec que estic net de corrupció...tot i que puc haver comès alguna falla com tothom.” No és ja la resposta verbal sinó que tan sols calia veure com li canviava el rictus de l’expressió facial al president Mas per constatar que el president trepitjava un terreny que considerava pantanós...

Finalment, perquè es vegi que no tracto d’eludir la major, la setmana passada es va fer públic l’existència de targetes en negre a l’antiga Caixa Madrid de les que s’haurien beneficiat membres dels consells d’administració entre els quals vàries persones militants del Partit Socialista. Ahir un periodista em va preguntar si comparteixo la indignació dels ciutadans per aquests fets. No és només que la comparteixi és que l’assumeixo al 100 per cent. Si es demostra que aquestes persones han posat la ma a la caixa han de tornar els diners i respondre davant la justícia per aquesta malversació, caigui qui caigui i sigui qui sigui.

En aquests moments vivim a la nostra societat una gravíssima crisi de manca de confiança entre la ciutadania i els seus representants polítics i institucionals. Aquesta confiança està sota mínims, per no dir que està trencada, és cert. Davant d’aquesta situació cal impulsar nous mecanismes de control i fiscalització per evitar que casos tan impresentables es puguin tornar a produir i tallar de soca-arrel qualsevol indici, per mínim que sigui, de connexió entre diner públic i interessos privats o corporatius. Només així, i des de la fidelitat a l’ètica més estricte en el compromís polític, serem capaços de restituir una confiança que ara per ara està molt malmesa.

Un cop dit això també vull afirmar amb la màxima rotunditat que la immensa majoria de persones que treballen des de la política per transformar la realitat, siguin del partit que siguin, són honestes. Tan absurd és dir que aquí no ha passat res com afirmar que “tots” els polítics són iguals i que “tots” són corruptes. La demagògia pot satisfer la bilis a curt termini però no aporta mai cap solució real a cap problema real. Per tant, rearmem-nos èticament, reforcem els mecanismes per fer fora del sistema als corruptes i a aquells que es deixen seduir pel frau i els suborns i guanyem en transparència democràtica perquè la sortida a l’status quo actual és més democràcia i no menys política. Només així serem capaços d’evitar que mai a la nostra història es pugui tornar a produir que un president qualifiqui com “un raconet” l’evasió d’una fortuna a l’estranger i que a un altre li tremoli la veu quan es preguntat sobre la corrupció.

Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona