El sis d’octubre de 1934, en una decisió impulsada
i aplaudida pel nacionalisme radical, el Govern de la Generalitat va proclamar
unilateralment la República Catalana dins la República Federal Espanyola i va
trencar relacions amb el Govern central. El resultat el diuen els llibres
d’història: l’autonomia suspesa i l’autogovern perdut com a conseqüència d’una
acció estèril condemnada al fracàs des del seu principi. A algú li pot semblar agosarat
però fa mesos que tinc una certa sensació de déjà vu (tot i què en un escenari molt menys tràgic) quan escolto
al Govern de CiU i als seus socis d’ERC competir entre ells per veure qui defensa
plantejaments més irreals: contemplar altres “legalitats a part de
l’espanyola”, defensar declaracions unilaterals d’independència, plantejar una
aturada general d’una setmana de l’economia catalana (això amb quasi un milió
d’aturats i una taxa de pobresa del 22%!), fer un referèndum el 2014 “o sí o
sí”, etc. L’esperit del 6 d’octubre, consistent en sacrificar el país en una
jugada de pòquer amb gest gloriós inclòs però sense solta ni volta, sembla que
continua present.
La setmana passada el Consell Nacional del PSC
va aprovar una proposta que defensa el dret a decidir dels catalans a través
d’una consulta legal i acordada amb les institucions de l’Estat. Una proposta,
per cert, que va rebre el suport de prop del 90% dels consellers nacionals del
partit i que, per tant, és àmpliament majoritària. Per dir quelcom de sentit
comú tan elemental com defensar el dret a decidir dels catalans dins de la
legalitat vigent, el bloc independentista de CiU, ERC i la CUP, amb l’amplificador mediàtic sobretot dels
mitjans públics que fa temps que estimulen tot aquest procés, ha intentat estigmatitzar
al PSC i presentar-lo com a un partit “traïdor” a Catalunya que en un moment
decisiu de la nostra història es posiciona al costat de l’immobilisme total de
PP i Ciutadans.
Res més absurd. Els socialistes ens estimem
Catalunya i estem convençuts que el futur del nostre país ha d’estar en mans de
la voluntat dels catalans i de les catalanes. Però precisament per això, perquè
ens estimem Catalunya, no volem portar als catalans cap al xoc de trens o cap a
un carreró sense sortida. Una via aquesta que tan sols acabarà en una nova
frustració generalitzada quan es constati que és una via morta. Tindrà el gest
romàntic d’una èpica “patriòtica” que sembla omnubilar a alguns, és cert, però finalment
tan sols portarà a una derrota total dels interessos catalans, una mena de repetició
errònia del Pla Ibarretxe que ja sabem tots com va acabar. Per contra, els
socialistes defensem que hi ha un altre camí, davant de l’independentisme de
CiU-ERC-CUP i del centralisme immobilista de PP i Ciutadans, nosaltres apostem
de manera decidida per una Catalunya lliure i socialment justa en una Espanya
federal amb un conjunt de competències tan ampli com l’Estat de Baviera dins de
la República Federal Alemanya. Defensem un projecte inclusiu que sigui una
garantia també per al model de benestar social que volem tots els catalans
progressistes i que la dreta “patriota” de CiU i PP vol destruir amb l’excusa
de la crisi.
Estem en un moment capdal de la nostra
història, és veritat. També ho estava Francesc Macià el 14 d’abril de 1931.
Aquell dia Macià va proclamar la República Catalana de la Confederació de
pobles ibèrics que tres dies després, fruït de la negociació i de l’acord amb
el Govern provisional de la República Espanyola, va esdevenir el Govern de la
Generalitat de Catalunya, el primer òrgan d’autogovern del país en segles. Hi
va haver aleshores alguns que des del maximalisme nacionalista van acusar Macià
de “traïdor” i “d’espanyolista”, però la història el recorda ara com un dels
millors presidents de Catalunya. També el president Tarradelles va pactar amb
el president Suárez les condicions del seu retorn i la restauració de l’Estatut
d’autonomia, el que li va valer recriminacions i acusacions de traïció. Tant aleshores
com ara s’ha d’elegir entre el gest emocional èpic però estèril o l’actuació
sensata amb sentit de la responsabilitat tenint en compte l’escenari real i el
millor per als catalans. Els socialistes ho tenim molt clar i el nostre
compromís amb el país és total. Seria molt bo per Catalunya, en els propers
mesos, que també ho tinguessin clar els senyors Mas i Junqueres.
Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada