“QUE SE JODAN!”

17 de febrer de 2013, aeroport de Barajas. Luis Barcenas, la persona que durant 20 anys ha estat el màxim responsable de les finances del PP i que des de fa setmanes està a l’ull de l’huracà per un escàndol de proporcions siderals que ha arribat a sacsejar la credibilitat de les institucions espanyoles en plena crisi econòmica, torna d’uns dies “de merecido descanso” dedicats a practicar l’heli-esquí al Canadà. És a dir, mentre es demana al comú dels ciutadans que s’apretin el cinturó (fins asfixiar-se), el senyor Barcenas –que ha escandalitzat absolutament tothom, fins i tot als votants del PP, en fer-se públic que tenia comptes bancaris a Suïssa per un valor de 22 milions d’euros en diner negre- continuava donant-se la gran vida aliè al patiment d’una bona part dels seus conciutadans que suen sang per arribar a final de mes.

Sembla el guió d’una d’aquelles pel·lícules de l’Escopeta Nacional de Berlanga però és la trista i patètica realitat. I mai millor dit, trista i patètica.       

Per si tot això no fos suficient, davant les preguntes dels periodistes, i d’alguns ciutadans que li recriminaven el seu comportament, el senyor Barcenas (recordem-ho durant 20 anys amo i senyor de les finances del PP i objecte dels agraïments públics del partit de Rajoy “por su magnífica gestión como gerente del PP, por lo que queremos agradecerle la lealtad que ha demostrado al partido y a sus dirigentes)), per tota resposta es limita a tancar el puny i aixecar el dit central (una “peineta”, que dirien els castissos) amb una expressió de menyspreu absolut. 

Si hi ha alguna situació que faci justícia a aquella màxima de la sabiduria popular que diu “val més una imatge que mil paraules” és aquesta. El senyor Barcenas, sense ser-ne conscient segurament, va demostrar que la seva mala educació és proporcional als seus hàbits fiscals i financers. És a dir, enlloc de donar explicacions, de disculpar-se, de demanar perdó als ciutadans, Barcenas respon aixecant el dit de manera grollera.

Algú podria pensar que estem davant d’una excepció a les files del PP. Doncs va errat. No cal anar a l’hemeroteca per veure que el gest despectiu de Barcenas compta amb nombrosos precedents per part de dirigents de “la derecha nacional”. Fa poques setmanes vam veure al senador del PP, Juan de las Heras, fent la “peineta” als professors que es manifestaven contra les retallades en educació, fa un any tot un ex-ministre de Defensa, el senyor Trillo, feia el mateix a un grup de persones que protestaven per l’escàndol de corrupció de la trama Gürtel, i –oh sorpresa!- fins i tot un expresident del Govern, José Maria Aznar, desitjava el mateix als estudiants de la Universitat d’Oviedo que reclamaven el manteniment de les beques i ajudes públiques als estudis universitaris. 

No ens hauria de sorprendre. Estem davant l’estil prepotent i xulesc de la dreta de sempre, dels “salvadores de la patria” i dels homes providencials cridats per alguna divinitat per salvar el país in extremis. D’aquells acostumats a fer i desfer sense donar explicacions a ningú, ni donar comptes a la ciutadania. Potser el millor exemple d’aquest, diguem-ne, estil del PP de respondre a aquells que demanen explicacions pels seus ja incomptables incompliments electorals sigui el de la diputada Andrea Fabra, la filla de l’inefable líder del PP de Castelló, Carlos Fabra (aquell que li va dir al seu nét: “te gusta el aeropuerto del abuelo?”, referint-se a l’aeroport de Castelló). Doncs bé, aquesta diputada popular es va fer tristament famosa per cridar “que se jodan!” just després que Mariano Rajoy anunciés des de la tribuna del Congrés un nou paquet de retallades, en aquest cas, contra les prestacions als aturats. La diputada en qüestió va argumentar que el seu crit de guerra anava dirigit als diputats de l’oposició, no als aturats. Només una diputada de la “derecha nacional” és capaç d’adduir com a excusa que el destinatari dels seus insults siguin els representants d’una part de la ciutadania, com ho són els diputats del Congrés, siguin del partit que siguin. Aquest és l’estil real de fer política del PP.     

Article de Núria Segú publicat al Més Tarragona