La Diada de l’Onze de Setembre és la nostra festa nacional. És la festa que ens aplega a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sense cap excepció. És la celebració d’un compromís per una Catalunya més lliure, més justa i més fraternal. És l’expressió simbòlica de la catalanitat. La Diada és una festa de celebració, però també de reivindicació. Des de la històrica manifestació del 1977, a mesura que ha anat avançant el reconeixement i l’exercici del nostre autogovern i s’han anat forjant i ampliant els drets individuals i la igualtat d’oportunitats, la festa ha anat perdent caràcter reivindicatiu i s’ha accentuat la seva vessant més festiva. Com més hem avançat en plenitud nacional i cohesió social, la necessitat de lluita i de reivindicació ha estat menor. Aquesta és la conseqüència lògica de la normalització i consolidació social i democràtica del nostre país.
Aquest any, però, la nostra festa nacional torna a adquirir un clar accent reivindicatiu. Pràcticament ningú té present els actes institucionals que s’han organitzat, entre d’altres motius perque amb prou feines se n’ha fet difusió. L’atenció mediàtica i la tensió política seran en un altre lloc. La manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana en defensa d’una Catalunya independent ha despertat una enorme expectació i és molt probable que sigui un èxit de participació. Enhorabona! No ens ha de fer cap por. La independència i l’autodeterminació han de poder formar part del debat polític democràtic amb total normalitat. Però crec que ningú no s’hauria d’apropiar de l’èxit de la convocatòria. Ni els partits polítics, ni els propis convocants. Ens equivocaríem tots plegats si ho féssim. El que sí que cal fer és escoltar el clam, prendre nota i actuar. Sobretot, actuar.
Perquè més enllà de l’eslògan de la convocatòria, hi ha elements per creure que la manifestació d’aquesta Diada és l’expressió apassionada i serena d’un sentiment de greuge i d’un gran malestar dels ciutadans en relació al tracte que els catalans rebem per part d’Espanya. Amb més o menys raons objectives que ho avalin, amb més o menys instrumentalització partidista per part d’alguns, el cert és que el sentiment de maltractament ha augmentat i molts catalans necessiten expressar-ho. Ja no només verbalitzar-ho, sinó evidenciar-ho col•lectivament.
El tracte fiscal és segurament la gota que ha fet vessar el got. Un got que ja venia molt ple després de la sentència del TC sobre el nostre Estatut i després dels efectes de la crisi que patim tots sense poder identificar o responsabilitzar els seus culpables. El tracte fiscal com a detonant de l’esclat. Potser, fins i tot, el mínim comú denominador. Els diners! La diferència entre allò que generem i allò que rebem. I està clar que ara és el moment de refer el model fiscal i de defensar de forma desacomplexada i contundent els nostres interessos. Sense renunciar a la solidaritat, certament, però garantint que aquesta no acabi essent contraproduent per aquell que l’exerceix. És el moment de començar a discutir els límits i fins i tot les condicions d’aquesta solidaritat amb la resta d’Espanya: diners per a aquí i per a fer què?
Per això cal treballar decididament per liderar la construcció d’una nova relació federal amb Espanya però des d’una perspectiva nítidament catalana. El federalisme no és només un instrument, és també, i sobretot, una actitud. I per això es necessiten aliats, interlocutors, còmplices. I si no som capaços de trobar-los, potser ha arribat el moment de refer el pacte constitucional. Des de la lleialtat institucional, però també des de la legítima defensa dels interessos més bàsics dels ciutadans del nostre país. Estic convençut que majoritàriament els ciutadans no volen la confrontació oberta. Volen acord, pacte, consens i sobretot, respecte i justícia. I per això val la pena lluitar.
Perquè amb independència o sense, els grans debats que hem d’afrontar immediatament són els de com generar ocupació, com canviar i enfortir el nostre model productiu, com reindustrialitzar el país, com millorar l'educació, com garantir la sanitat publica de qualitat, com fomentar la innovació i l'emprenedoria, com potenciar la cultura, com aprofundir en la democràcia o com promoure un desenvolupament sostenible. Majoritàriament els ciutadans ens exigeixen també respostes a aquestes qüestions: com créixer, com generar riquesa i ocupació i com millorar la qualitat de la seva vida, i els faríem un flac favor si desviéssim l'atenció.
El model autonòmic pot haver arribat a la seva fi. És possible que s’hagi esgotat i, per tant, els anhels de llibertat i d’autogovern dels catalans reclamin, legítimament, anar més enllà. En un moment de crisi econòmica profunda com l’actual, de pèrdua de sobirania per part dels Estats, en què tot està en dubte i ningú es refia de ningú, els ciutadans necessiten evidenciar aquest malestar, aquesta desconfiança i aquest desconcert. Està passant a tot el món. I òbviament també aquí.
Ens cal més autogovern i una fiscalitat més justa, com a instruments per fer de Catalunya una societat millor. És per això que el risc de promoure l’associació entre independència i sortida de la crisi pot acabar generant més frustracions que ara no ens podem permetre i que els ciutadans no es mereixen. Seria massa irresponsable. Però, en coherència, després d’una manifestació d’aquestes característiques els impulsors més genuïns de la convocatòria, més enllà dels motius que hagin pogut moure a cadascun dels manifestants, tenen l’obligació de gestionar el dia després. I el President més que ningú. Sap on va? Sap com arribar-hi? Jo li demano al Molt Honorable President Mas que hi pensi detingudament i actuï en conseqüència. Perquè, si no, molt em temo que estarem marejant la perdiu durant anys i panys, tapant d’aquesta manera las ineficiència d’una gestió política que ens està portant a la fractura social. Aquesta cortina de fum fa mal a la convivència perquè porta a la confrontació i a la frustració a tot un país. Cal deixar enrere l’apel•lació constant i permanent al greuge que no ens porta enlloc, i començar a pensar en el disseny de la solució.
Pel PSC també serà un repte. Caldrà entendre que quelcom ha canviat i que no podem defensar el federalisme com fins ara perquè ha perdut credibilitat, versemblança. El nostre compromís ha de ser escoltar, sí. Respectar, com sempre. Però sobretot oferir solucions (no màgia, solucions), per això existeix la política i aquells que ens responsabilitzem dels afers col•lectius. I crec que la nostra proposta s’ha de basar en l’actualització i redefinició de les relacions amb Espanya. Un nou pacte constitucional de base federal que garanteixi que la gestió de la interdependència real sigui compartida amb Espanya i Europa i no exclusiva com fins ara pel govern central.
Article d'opinió de Francesc Vallès, primer secretari de l'agrupació socialista de Reus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada