El senyor Martínez és un torrenc que no es distingeix de la immensa majoria de la població. Té els problemes i preocupacions que, en major o menor mesura, tenim tots. El seu darrer motiu d’indignació és la decisió del Govern del PP de “mejorar” les condicions a partir de les quals els aturats que s’hagin quedat sense prestacions puguin acollir-se als 450 euros mensuals que l’Estat ofereix a aquells que quedin orfes de qualsevol tipus d’ajuda. El senyor Martínez té un fill que està a l’atur i que, amb les noves condicions en ma, es quedarà sense aquesta prestació extraordinària. La manera d’ajudar al seu fill, que té dos fills petits, de reduir la seva angoixa i de cercar qualsevol via perquè pugui trobar feina és el tema que centra ara totes les seves preocupacions.
A aquest torrenc, com a tants ciutadans, no li ha agradat el que ha passat a Catalunya i a Espanya en aquests darrers anys, des de que l’esclat de la bombolla immobiliària va fer disparar les xifres de l’atur. El senyor Martínez comparteix la convicció de què el benestar públic no pot quedar exclusivament en les mans cobdicioses i antidemocràtiques dels “mercats” i que han d’aportar més aquells que més tenen, una certesa que per a ell quasi és una qüestió de sentit comú. En cap cas creu que el preu de la crisi hagi de caure sobre l’espatlla de les classes populars i mitjanes mentre el Govern de Rajoy tira endavant, per exemple, una amnistia fiscal per als grans defraudadors que suposa, a la pràctica, donar barra lliure a gent capaç de posar les seves fortunes en paradisos fiscals per evitar contribuir a ajudar als més dèbils en un país sacsejat per la crisi. Més que una medalla al mèrit, com a vegades sembla que vulgui fer el PP, el que el senyor Martínez vol és que el Govern sigui implacable en la persecució d’aquests autèntics lladres.
El senyor Martínez s’estima Catalunya i encara recorda com li tremolava la veu al seu pare quan li explicava la repressió contra la més mínima manifestació cultural catalana, començant per la llengua, que es va patir durant els durs anys de la postguerra i el primer franquisme. Com tants i tants catalans, el senyor Martínez no veu cap contradicció entre estimar Catalunya i compartir un sentiment de pertinença amb Espanya. Ell creu que una Catalunya lliure serà aquella en la què els seus fills tinguin uns serveis i unes prestacions socials públiques no ja de la màxima qualitat sinó d’excel•lència. El senyor Martínez no creu que posar una frontera a l’Ebre sigui la solució a cap dels problemes que té plantejats Catalunya i veu amb una certa consternació com un determinat corrent d’opinió majoritari entre els mitjans intenta fixar el debat entre l’independentisme o “l’espanyolisme”, ignorant als senyor Martínez que d’altra banda són el segment majoritari del país.
El senyor Martínez no pot ocultar un somriure quan escolta als dirigents de CiU competir entre ells a veure qui fa la soflama patriòtica més estrident. També perquè té familiars propers directament implicats, el senyor Martínez sap que el Govern “patriota” de CiU no ha tingut cap problema a l’hora de retallar i suprimir ajudes, per exemple, a les associacions de familiars de persones amb discapacitat. Quan el senyor Martínez escolta als líders de CiU parlar de la “voluntat de la ciutadania de Catalunya expressada a la manifestació de la Diada” no pot evitar pensar perquè aquests mateixos líders de la dreta s’han especialitzat en ignorar les massives manifestacions de la ciutadania de Catalunya contra les retallades salvatges que el Govern de CiU ha practicat i que tan mal han fet entre les famílies Martínez de Catalunya.
Quan aquests dies escolto tants i tants debats essencialistes sobre “la relación inconclusa entre Catalunya y España” en mitjans de comunicació, especialment els públics, penso sovint en el senyor Martínez i refermo la meva convicció ètica i personal que estic en política, a les files del PSC, per intentar donar resposta a les dificultats del seu dia a dia quotidià. Precisament aquests dies tinc la certesa de què Catalunya serà lliure i socialment plena o no serà quan els senyor Martínez d’aquest país puguin sentir l’escalf i la protecció d’una Generalitat que no els deixi indefensos en mans de les forces impersonals dels “mercats”.
Article d'opinió d'Olga González publicat al Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada