“Els catalans fa 500 anys que som imbècils. Hem de deixar de ser catalans? No, hem de deixar de ser imbècils!”, aquesta frase de l’escriptor Joan Sales, pronunciada per Mònica Terribas en l’acte institucional de la Diada, em va tornar a venir al cap el dia següent, 12 de setembre. Aquell dia les aules del país es van tornar a omplir de nens i nenes amb motiu de l’inici del curs escolar. Aquest cop, però, el curs comença amb 30.000 alumnes més i 3.000 professors menys que ara fa un any. Aquí a les comarques tarragonines això es tradueix en 1.530 estudiants més que el curs anterior i 242 professors menys, segons dades del mateix Govern.
Doncs quina va ser la meva sorpresa aquell mateix dia quan vaig escoltar a la consellera d’ensenyament, Irene Rigau, afirmar per la radio, literalment, el següent: “malgrat la reducció pressupostària estem en garanties de començar el curs amb tot a punt i oferint la mateixa qualitat en l’ensenyament.”
Tenint present això, em vaig preguntar: creurà la consellera Rigau que els catalans som imbècils? Pot afirmar, realment, que els professors facin més amb una ratio d’alumnes superior a les aules i amb menys personal docent? Com es pot caure en aquesta autocomplaença allunyada de la realitat que es viu a les escoles i instituts del país?
De fet, només cal veure les reaccions dels sindicats de professors i de les associacions de pares i pares a aquestes paraules per constatar que la consellera Rigau viu el seu particular conte d’Alicia en el país de les meravelles.
Cal recordar que el Govern “patriota” de CiU i de la senyora Rigau ha arribat a retallar les beques de menjador (!) per “estalviar” (paraula textual que va emprar la consellera per justificar la mesura) quatre milions d’euros. Sap la senyora Rigau que a Catalunya hi ha famílies que no poden permetre’s la “carmanyola” i que les beques de menjador són la darrera garantia que tenim com a societat per evitar casos de desnutrició infantil (com ja s’ha començat a detectar en algunes escoles)?
Hi ha moltes maneres de demostrar el “patriotisme”, consellera Rigau. Una opció consisteix en fer discursos amb tons èpics i aixecar la senyera més a munt que qui hi ha al costat. Però n’hi ha una altra, que no fa tan soroll ni acapara tants titulars, que consisteix en treballar dia a dia per garantir una qualitat de l’ensenyament d’excel·lència que garanteixi la igualtat d’oportunitats real i que no deixi a cap nen o nena orfe d’un dret tan essencial com la seva educació. La primera opció encara no sabem cap a on ens portarà però la segona, la que defensem els socialistes, condueix cap a la Catalunya “nacionalment plena i socialment justa” que ja somiaven als anys 30 els presidents Macià i Companys.
Article de Diana Salvadó publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada