“Impulsarem un impost per als
treballadors estrangers i evitarem la nacionalització automàtica dels seus
fills com a ciutadans francesos”, són declaracions textuals de la candidata de
l’extrema dreta a les recents eleccions presidencials franceses, Marine Le Pen.
Unes paraules que formen part d’un programa xenòfob i populista que ha obtingut
més de 10 milions de vots (aproximadament una tercera part del total de
sufragis a la segona volta de les eleccions).
Unes paraules carregades de
menyspreu i xovinisme que m’han evocat un cartell, un cartell que fa 73 anys
empaperava els carrers de Paris. Un cartell que mostrava un grup de
treballadors estrangers (entre ells un “rouge espagnol”, el republicà Celestino
Alfonso) que havien estat executats pels invasors nazis per defensar les
llibertats de França. Aquests membres de la resistència eren espanyols,
italians, polonesos, hongaresos, iugoslaus, romanesos, etc. que, liderats per
un poeta armeni, s’havien negat a veure França subjugada per la tirania
feixista. I per qui van ser detinguts i lliurats als botxins nazis? Per la
policia francesa col·laboracionista del règim de Vichy. Uns col·laboracionistes
que atiant l’odi a l’estranger i al diferent creien que l’ocupació alemanya era
una magnífica oportunitat per “netejar” França de demòcrates, socialistes,
republicans, intel·lectuals i qualsevol cosa que sonés a esquerra o a drets de
l’home i del ciutadà.
Curiosament, o potser no, uns
anys després una sèrie de personatges vinculats a aquest règim
col·laboracionista de Vichy i Petain van fundar un partit polític que van
anomenar Front Nacional i van posar al capdavant a un paracaigudista de
l’exèrcit, Jean Marie Le Pen (pare de l’actual candidata de l’extrema dreta),
novament amb un missatge contrari i de rebuig als “estrangers indesitjables”. Un
Jean Marie Le Pen, recordem-ho, que va negar una i una altra vegada que
s’hagués produït cap holocaust contra el poble jueu.
Vull, davant d’aquesta tessitura, honorar la memòria dels
patriotes francesos que tenien cognoms com Alfonso, Fontanot, Manouchian, Elek,
Wasjbrot, Bocsoz, Rayman... Dels patriotes del grup del M.O.I. (ma d’obra
estrangera) de la resistència que mai van baixar els braços davant l’opressió
del feixisme. Dels “estrangers indesitjables” que van lluitar per les
llibertats de França perquè van entendre que lluitant pels valors de la
revolució francesa defensaven la llibertat de tots els oprimits.
L’exemple d’aquests valents que van demostrar un coratge
indòmit en el combat contra la tirania nazi en condicions extremes ens recorda
a tots que l’únic patriotisme possible és el patriotisme social, el que ens
uneix a tots en el compromís de vertebrar una societat lliure, oberta, plural i
respectuosa on ningú sigui estigmatitzat pel lloc on ha nascut, per la llengua
que parli, ni per quina sigui la seva religió o orientació sexual.
Ens recorda també que no és el país on hem nascut sinó
els valors ètics que assumim i que exercim amb coherència el que constata un
grau o no d’identificació amb la llibertat de la societat en la que vivim. Això
era vàlid el 1944 i continua sent vàlid avui, més tenint en compte el fantasma
de racisme i intolerància que sembla que sacseja Europa.
El cartell. Registra la història que a molts punts de
Paris on va ser exposat pels invasors nazis per la nit mans anònimes van
escriure: “morts pour la France” sota la fotografia dels assassinats amb què
els ocupants intentaven convèncer als francesos que això de la resistència era
cosa de quatre “estrangers indesitjables”. Morts pour la France. La veritat
ètica que traspuen aquesta paraules ens revela una certesa que Marine Le Pen, i
la seva “guerra” declarada als treballadors estrangers, no està en condicions
morals d’entendre. No ho oblidem mai. Com tampoc oblidem als valents voluntaris
del batalló francès de les brigades internacionals que l’estiu del 1938 van
morir davant d’Amposta defensant les llibertats de Catalunya i d’Espanya. Siguem
dignes successors del seu combat per la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada