“Ahora los directores de los institutos lo van a pagar”.
Aquesta afirmació del vicepresident del PP, Esteban González Pons, el dia
després del 9-N emplaçant a la justícia a imputar penalment als directors dels
centres d’ensenyament que havien obert les seves portes el dia abans demostra,
en la meva opinió, la miopia absoluta amb què el Govern del PP ha encarat la
situació a Catalunya. Reduir un problema polític, que forma part de la mateixa
història d’Espanya (Ortega, per exemple, ho anomenava “el problema catalán”), a
un tema merament judicial, o poc menys que d’ordre públic, és un absurd. Qualsevol
Govern del món mínimament sensat que veu com més de dos milions dels seus
ciutadans surten al carrer per participar en una consulta que ve precedida per
manifestacions multitudinàries reconeixeria que té un problema i intentaria
aportar-hi solucions més enllà de fer crides al Tribunal Constitucional. I quina
és la resposta del PP? Emplaçar la fiscalia a impulsar querelles criminals i no
moure’s ni mig mil·límetre del NO a tot. El deliri...
Si la posició del PP sembla racionalment incomprensible,
algunes afirmacions dels autoproclamats “líders” del moviment sobiranista també
posen els pèls de punta. “Ara cal obviar la legalitat espanyola i proclamar d’immediat
una declaració unilateral d’independència”. Aquesta sentència del secretari
general d’ERC demostra una manca de sentit de la realitat també
extraordinàriament preocupant. Imaginem-nos que hi ha una majoria al Parlament
en aquest sentit que autoproclama aquesta declaració. Que passarà el dia
després? Que la declaració haurà estat impugnada i anul·lada i que cap país de
la Unió Europea la reconeixerà. La legalitat no és espanyola, ni catalana, ni
danubiana. La legalitat és l’Estat de dret reconegut per la comunitat
internacional i ningú reconeixerà res que no sigui fruït de l’acord, la
negociació i el pacte.
D’altra banda, si bé és cert que no es pot menystenir la
mobilització de més de dos milions de persones tampoc és lògic convertir els
1,8 milions d’independentistes en “la immensa majoria” del poble de Catalunya,
ni molt menys en “tots” els catalans. Catalunya és plural i inclou diversos
accents i, fins i tot, tonalitats molt diferents.
I atrapats en aquesta espiral de tribunals, querelles
criminals, “astúcies” i aventures unilaterals estem immersos. Quin és el camí
per sortir d’aquest atzucac? Què proposem els socialistes? Estem davant d’un
problema polític de primera magnitud que tan sols pot trobar sortida a través
del diàleg polític i del pacte entre el Govern de la Generalitat i el Govern de
l’Estat. Per fer què? Una reforma federal de la Constitució que garanteixi a
Catalunya el màxim nivell d’autogovern dins d’Espanya i d’Europa, amb la seva
llengua, cultura i drets històrics reconeguts i un nou pacte fiscal que
atribueixi als catalans els recursos econòmics que, gràcies al seu esforç, es
generen. És aquest un camí fàcil? Atenen als extremismes d’ambdós blocs no ho
és, no. És, diguem-ne, un full de ruta que estigui “de moda”? Tampoc ho és,
però nosaltres no ens guiem per modes passatgeres sinó pel que considerem que
és millor per als catalans i malgrat que ara sembli molt llunyà la solució
federal és l’únic camí possible entre els que estan atrinxerats en el seu
búnquer ideològic i els que volen llançar-se a l’aventura encara que sigui
saltant per la finestra.
No podem continuar en aquest carreró sense sortida. És
l’obligació de tots atendre la realitat sense confondre-la amb els nostres
desitjos, ni atribuir-nos en representants d’unes presumptes “majories
silencioses” que no existeixen en les urnes sinó en els somnis d’uns pocs. I
sempre tenint present que el nostre principal repte no és la independència, ni
la unitat d’Espanya, sinó les intolerables taxes d’atur, de pobresa i d’augment
de les desigualtats que hi ha a Catalunya i Espanya. Darrere de cada cas, hi ha
un drama, molta angoixa i molt de patiment que no para d’augmentar quan es veu
que passen els mesos i que les expectatives de millora no es produeixen. El
nostre primer compromís és amb ells.
Sovint penso aquests mesos en una frase d’un històric
dirigent catalanista que vaig llegir fa molts anys. Ell, i la seva generació,
van haver d’afrontar una realitat històrica molt més complexa i dramàtica que
l’actual i, malgrat les dificultats, se’n van sortir. Doncs bé, deia aquesta
persona el següent: “la voluntat de pacte és la virtut dels que tenen coratge”.
Unes sàvies paraules que avui tenen més validesa que mai.
Article de Josep Fèlix Ballesteros publicat al Diari de Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada