dimecres, 26 d’octubre de 2016

JUNTS PEL SÍ, PP I CIUTADANS



Sotmesos com estem a què el que en termes periodístics es coneix ja com el “monotema” aclapari i monopolitzi l’actualitat informativa, el debat públic i els interessantíssims anàlisis dels comentaristes professionals dels diversos canals de televisió digitals, va haver-hi diverses resolucions del recent debat de política general al Parlament de Catalunya que no van merèixer quasi ni ser citades malgrat la seva transcendència a nivell social. Que no existeixen en la realitat mediàtica publicada, vaja.

Em refereixo a les propostes dels grups de l’esquerra demanant al Govern incrementar l’impost de successions i els trams de l’IRPF a les rendes altes per obtenir recursos que permetessin fer front a la situació d’urgència social que es viu a peu de carrer. Unes propostes que van ser rebutjades amb els vot en contra de Junts pel Sí (l’antiga Convergència i ERC), PP i Ciutadans.

En la seva exposició un diputat de CSPQ va argumentar que el Govern tenia la gran oportunitat amb aquest vot de demostrar quina era “més enllà de la retòrica” l’orientació social de la seva obra de Govern. “Ha arribat l’hora de mullar-se.” A resultes del resultat està clar en quin sentit s’han mullat...

Així mateix, la diputada socialista Alícia Romero va demanar “coherència” als membres del Govern de CDC i ERC recordant les paraules que un Conseller de la Generalitat va dirigir a l’aleshores Govern de CiU quan era diputat socialista: “en nom de quin principi, de quina política, de quin model de país vostès diuen que una persona que hereta un milió d’euros no n’ha de pagar 10.000.” El Conseller, encongit i arremolinat al seu seient, va fer veure com que no escoltava la interpel·lació simulant que consultava no sé què al mòbil. S’ha d’entendre. D’ençà la seva meteòrica transició de diputat socialista a actual Conseller d’un Govern conservador, passant per l’etapa de tertulià radiofònic partidari del “procés”, han passat menys de sis anys.

Tampoc aquesta coincidència ideològica dels grups conservadors és nova. Junts pel Sí, PP i Ciutadans ja van coincidir al juliol rebutjant la proposta de la CUP que demanava que l’Institut Català de Finances, és a dir el banc públic català, es regís sota els principis de la banca ètica. Com a un dels símbols més significatiu de les anomenades “estructures d’Estat” que ens han de portar a la terra promesa els diputats de Convergència i d’ERC tenien l’oportunitat immillorable de demostrar la realitat transformadora d’aquest nou Estat que se’ns presenta com l’únic instrument que el destí posa a les nostres mans per aconseguir “que tot canviï”. No ha van fer. Van preferir rebutjar la proposta dels seus socis de Govern de la CUP i sumar els seus vots als dels tan injuriats PP i Ciutadans que són definits en els cercles independentistes com a “enemics de Catalunya”. Així, tal qual.

I els diputats de la CUP que presumeixen de “coherència” no s’han adonat encara que l’acció social del Govern al que donen suport no tan sols no és revolucionària sinó que ni tan sols s’acosta a uns mínims paràmetres assumibles per qualsevol executiu socialdemòcrata encara que sigui en la seva versió més “light”? Per cert, on estan els 250 milions de l’urgentíssim pla d’emergència social que la CUP va esgrimir com a gran argument per votar a favor de la investidura del senyor Puigdemont? Ofegat i oblidat, com tantes coses en aquest país, darrere de la paraula màgica “referèndum” que s’escolta a tot hora i per tot.

Enmig de la cridòria i de les proclames exaltades que apel·len a una falsa èpica els socialistes tornem a alçar la veu, amb humilitat però amb la convicció que ens dóna representar i ser la veu de la Catalunya social, per exigir accions concretes que aquí i ara ajudin als 1.737.000 catalans que es troben en risc de pobresa o d’exclusió (un 23.5% del total de la població) i als 380.000 ciutadans de Catalunya que fa més d’un any que busquen feina i que no en troben, per posar només dos exemples que fan esfereir.


Unes solucions que passen per garantir els serveis socials bàsics a tota la població de Catalunya, al marge del seu sentiment de pertinença nacional o del seu nivell d’ingressos, i que també passen per fer arribar els recursos i les ajudes públiques a aquells que més ho necessiten. Unes solucions, en definitiva, que, això sí, mai passaran per eximir d’impostos a aquells que hereten un milió d’euros o més.        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada