dimecres, 5 d’octubre de 2016

I MENTRESTANT, QUÈ?



La setmana passada, amb el suport entusiasta de l’antiga Convergència, ERC i la CUP, el president de la Generalitat va anunciar un referèndum o sí o sí sobre la independència de Catalunya per la tardor de l’any vinent. Els independentistes de bona fe acollirien la notícia amb l’entusiasme d’aquells que veuen a tocar la jornada històrica i èpica on tots els nostres problemes es resoldran com per art de màgia. Els més escèptics, entre els qual em compto, van comprendre ràpidament que el president i el partit polític al que pertany havien guanyat un any més al poder garantint-se el suport parlamentari de la CUP. No és una gesta menor si considerem que la CUP, una formació que s’autodefineix com a anticapitalista, dóna suport a un Govern liderat per un partit polític que en la seva definició ideològica aposta per, i reprodueixo textualment, “desenvolupar el lliure mercat”. Així doncs els que volen desenvolupar el lliure mercat i els que volen abolir-lo s’han posat d’acord, aparentment sense detectar cap contradicció, per, no només donar suport a un programa de Govern, sinó crear un Estat (que no sabem, per tant, si serà liberal-conservador o d’inspiració comunista). De vegades, ho confesso, penso en l’àrdua tasca que els espera als historiadors del futur quan intentin entendre i interpretar aquest període històric que ens ha tocat viure...com hauran de suar per intentar comprendre la sorprenent aliança entre la dreta liberal i l’extrema esquerra anticapitalista! Possiblement buscaran inspiració en la tradició àcrata del nostre poble, l’únic d’Europa occidental en viure en carn pròpia una revolució anarquista i en tenir un ministre anarquista, el reusenc García Oliver, convertit en, oh ironies de la vida!, ministre de Justícia. En fi...   

De tota manera, més enllà d’aquest tacticisme de curta volada, el que em va cridar poderosament l’atenció va ser que el president més enllà de glosar la virtut de l’objectiu independentista va ignorar completament la realitat social que es viu, ara mateix, a peu de carrer. El president i les forces polítiques que li donen suport defensen, i no dubto que ho creuen honestament, que la independència és la mare de totes les solucions i que un cop siguem un Estat independent desapareixeran, fins i tot, els incendis forestals i els accidents de trànsit. Posen una data a aquest moment de glòria a partir del qual plourà manà del cel: la tardor del 2017. Sí, sí, molt bé...però i mentrestant, què?  

És que tot funciona a les mil meravelles al país com per estar esperant un any de braços creuats a l’arribada de les lleis de transició que ens duguin a la terra promesa? No, com sabem tots els que estan llegint aquestes línies. Ho ignora el president i els diputats de CDC, ERC i la CUP que li donen suport? Se suposa que tampoc si llegeixen els mateixos informes de la conselleria de benestar social de la Generalitat on s’alerta, per exemple, que hi ha 380.000 catalans i catalanes que fa més d’un any que busquen feina i que no la troben i que uns altres quasi dos milions es troben en situació de risc de pobresa. És a dir, que quasi un 20% dels catalans i catalanes tenen en aquests moments greus problemes per pagar el preu del lloguer del seu habitatge o hipoteca, i pagar alhora les factures de la llum, l’aigua o el gas, comprar roba per als seus fills, etc. És un escenari, el reflectit pels mateixos informes oficials del Govern, com per no perdre ni un minut en posar els recursos de la Generalitat –que són insuficients, és cert, però que no són insignificants- al servei dels catalans i catalanes que pitjor ho estan passat com a conseqüència de la crisi enlloc de pontificar sobre quina partida pressupostària ha de tenir la inversió destinada a “la transició nacional.” Se’ns dirà que aquesta dramàtica situació quedarà màgicament solucionada després de la independència però, i m’adreço a aquells que fixen aquest moment per d’aquí a un any, i mentrestant què? Què diem als aturats, als dependents, als joves sense expectatives de futur? Què aguantin la respiració un any sencer i que mentre visquin de l’aire?


Ja admeto la incapacitat dels socialistes per les grans declaracions virtuals grandiloqüents i ampul·loses que darrerament s’han posat de moda. No som Sèneca, ni Trotski. Admeto que davant les solucions que garanteixen una transformació radical i quasi metafísica en qüestió de dies podem aparèixer com un factor irritant per part del populisme que afirma que tot és molt senzill i que només cal aprovar una declaració municipal o parlamentària contra els desnonaments per acabar amb els desnonaments. Ho admeto i em mortifico per no compartir aquesta seguretat messiànica en l’arribada dels escenaris que “estan a tocar” i que són “imparables” però que no arriben mai. Dit això, humilment però amb la mateixa convicció, afirmo que nosaltres creiem que pels  conciutadans que pitjor ho estan passat per culpa de la crisi la llibertat no passa ni per la independència de Catalunya, ni per la unitat d’Espanya, ni pel federalisme de l’hemisferi occidental, sinó per tenir garantits uns ingressos econòmics bàsics, un habitatge on poder viure amb dignitat i una sanitat i educació públiques i de qualitat. En conseqüència reiterem el nostre compromís de defensar al Parlament els interessos de les classes populars i treballadores del país davant d’un Govern que dedica totes les seves energies a parlar de Catalunya menystenint els problemes reals dels catalans i catalanes que com jo o vostè, amable lector, sabem no poden esperar a ser resolts d’aquí a un any, ni tan sols d’aquí un mes. Ans el contrari, exigeixen una resposta aquí i ara. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada