dilluns, 2 de novembre de 2015

L’HORA DEL CANVI



En una de les seves excel·lents cròniques sobre la convulsa Polònia dels anys 70 i 80, sotmesa a la dictadura comunista, el periodista Ryszard Kapuscinski conclou: “quan la dissociació entre la realitat i el que es vol vendre des del poder és de tal magnitud que els portaveus del Govern han de recórrer a les burdes mentides i al cinisme per poder justificar-se és que el conjunt del sistema ha fet fallida i tan sols cal un lleu moviment perquè tot el castell de sorra s’ensorri fruït de la seva manca de legitimitat moral.”

Pocs anys després d’escriure això la dictadura comunista a Polònia es va esfumar en un temps record de poques setmanes, sense que ningú, absolutament ningú, tractés de defensar la seva continuïtat.

Rellegia aquestes cròniques del periodista polonès a l’AVE, en direcció a una sessió de treball del Senat. Just abans d’arribar a Madrid tinc temps de veure les notícies d’agències sobre el balanç de legislatura que acaba de fer Mariano Rajoy d’aquests quatre anys de Govern del PP. Amb estupefacció i un rictus de sorneguera ironia als llavis llegeixo el següent: “soy el político español que más ha participado en debates, es mi medio natural.” No puc evitar que la meva rialla trenqui el silenci del vagó del tren. Precisament un dels punts de la reunió del grup socialista al Senat és denunciar el menyspreu democràtic demostrat per Rajoy i el seu executiu a les Corts Generals, representants de la sobirania nacional de la que tant parla el PP. Durant els quatre anys de la legislatura Mariano Rajoy ha dedicat un total de tres hores a comparèixer al Senat. Així mateix, el president del Govern tan sols ha comparegut en dues ocasions al Congrés davant de les 105 peticions de compareixença de la resta de grups. La veritat és que el PP ha governat a base de decrets-llei per evitar el debat al Parlament i rendir comptes davant la ciutadania. I ara treu pit afirmant que li encanta participar en debats. En fi...

Les cròniques de les agències, però, donen més importància al balanç econòmic que fa el líder del PP que arriba a afirmar això: “hemos pasado de la crisi a la confianza. La verdad es que ya hemos entrado en un círculo virtuoso de la economia española.” Em dóna temps de llegir aquestes singulars declaracions tot just entrant a l’estació. Abans de sortir una persona se m’adreça demanant-me diners. A la mateixa porta de l’estació hi ha també diversos ciutadans asseguts amb cartells on es sol·licita l’ajuda econòmica dels viatgers. Començo a caminar però em sorprèn un estrèpit i veus de discussió. Veig que hi ha dues persones que es discuteixen a crits davant d’un contenidor de material per reciclar. Pel que sembla algú acaba de deixar un ordinador i es barallen per agafar-lo. “Hi ha gent que es passa tot el dia esperant que algú deixi alguna cosa que després pugui utilitzar o revendre”, m’explica algú que també contempla l’escena.

Abans d’arribar a l’estació de metro passo davant de diversos supermercats i establiments d’alimentació on veig també persones demanant almoina o menjar a l’entrada. Se’m grava a la ment la imatge d’una dona en cadira de rodes demanant l’atenció de les persones que surten d’un super. Davant del que acabo de contemplar en menys de deu minuts em pregunto quina seria la cara de totes aquestes persones si algú els digues que el president del Govern del seu país considera que l’economia ha entrat “en una espiral virtuosa” i que la crisi “ya es cosa del pasado”. Començo a experimentar una sensació molt desagradable. La burda propaganda de Rajoy, expressada a més amb aquests aires de suficiència, em resulta ara moralment obscena, bruta, lletja, com un insult addicional a les dificultats quotidianes que han d’experimentar milions de ciutadans del nostre país. Sí –em dic-, és l’hora de passar pàgina, és l’hora del canvi.


No puc, ni vull, reprimir la vigència que, en aquest context, tenen les paraules de Ryszard Kapuscinsky amb les que començava aquest article. La seva validesa se’m presenta amb una rotunditat que exclou qualsevol altre reflexió.        

Article de Maria Jesús Sequera publicat al Diari de Tarragona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada