AIXÍ NO ES POT VIURE

El 1990 un director rus va dirigir un documental titulat “així no es pot viure” que va sacsejar les consciències. La pel·lícula documentava l’absurditat i ineficàcia del sistema d’economia planificada que existia a la Unió Soviètica i el seu impacte devastador a la vida quotidiana dels ciutadans que no podien accedir a béns bàsics i elementals per poder viure amb un mínim de dignitat com ara el pa, sucre, ous, paper higiènic, aspirines, etc. Dos anys després de la presentació del documental la URSS era història. Fora bo, per cert, que alguns dels actuals grupuscles d’extrema esquerra que es dediquen a donar lliçons de moralitat política poguessin recordar, veient el documental, la realitat que es vivia en els règims denominats de “socialisme real.”

No seré jo qui digui que estem igual que la Unió Soviètica del 1990 però si que afirmo que en els darrers anys els efectes combinats de la crisi econòmica i de les retallades en drets socials que han aplicat els Governs de la dreta, a Catalunya i Espanya, ha empobrit el conjunt de la ciutadania mentre un petita elit econòmica s’ha continuat enriquint a dues mans. Les mateixes dades de l’oficina estadística de la Unió Europa posen els pèls de punta. Mentre l’atur s’ha disparat pulveritzant sostres històrics la compra de iots de luxe ha crescut un 15% al nostre país. Així mateix, mentre els salaris dels treballadors s’han devaluat un 12% de mitjana en aquests darrers quatre anys les retribucions dels delegats executius i membres dels consells d’administració de les multinacionals que cotitzen a l’IBEX 35 han continuen incrementant-se. Per no parlar de l’escàndol de l’evasió de capitals als denominats paradisos fiscals dels Pujol, Bárcenas i tutti quanti... La veritat és que amb el PP al Govern la pobresa i les desigualtats socials han crescut fins a paràmetres sense precedents en democràcia.

Fixem-nos, per exemple, en la reforma laboral que Rajoy diu que “ha funcionado muy bien” i que van aprovar el PP i CiU. Quins resultats ha donat? Doncs un augment de la precarietat, amb contractes mal pagats i amb terminis a vegades irrisoris (dies, setmanes) que després se’ns ven per part del Govern com un “èxit en la creació d’ocupació.” Però qui pot viure amb un contracte de poques setmanes per 175 euros setmanals? Especialment dramàtica és la situació que pateixen molts joves. Aquí i ara 9 de cada 10 joves de les nostres comarques amb treball té contractes precaris, triguen 6 anys de mitjana en trobar quelcom semblant a una ocupació estable i els seus salaris s’han reduït aquesta legislatura (la del “milagro económico” segons el PP) un 35% de mitjana. I això quan no són falsos autònoms, falsos becaris o els obliguen a treballar directament sense contracte. 

Així no es pot viure. Ens cal, com a societat, un canvi urgent que no només és necessari sinó que és més imprescindible que mai. Ara bé, un canvi sense salts al buit o falses promeses irrealitzables. Un canvi que ens reconecti amb un Govern de progrés que pensi en el bé comú del conjunt de la ciutadania, sense deixar ningú a banda, per tornar a créixer tots junts sense bosses de marginalitat.

Sí, podem fer-ho amb propostes reals com el compromís de Pedro Sánchez d’impulsar un pla de xoc immediat per tal que 700.000 joves sense estudis que actualment estan a l’atur puguin adquirir la formació bàsica per trobar feina en un termini de sis mesos. Una societat amb un atur juvenil superior al 50% és una societat sense futur. Hem de posar el fil a l’agulla per redreçar aquesta situació que ha condemnat a tota una generació a optar entre l’atur, el treball precari o directament a haver de marxar a l’estranger a guanyar-se la vida. 

Les persones que pateixen en carn pròpia el drama de l’atur, els avis i àvies que han pagat amb les seves pensions l’alimentació dels seus néts o els joves que s’han implicat amb entusiasme en tasques de voluntariat social ens marquen el camí a seguir. A diferència dels insolidaris delinqüents que portaven els diners a Andorra per no haver de declarar-los al nostre país ells, les víctimes de la crisi, malgrat les dificultats no han perdut mai la dignitat.      

Article d'opinió de Joan Ruiz publicat al Diari de Tarragona