dijous, 25 de juny de 2015

LA LLENGUA, DIFICULTAT PER CUSTODIAR UN INFANT?



La sentència 17/2015 del TSJ d’Aragó que revoca la custòdia d’un infant que tenia assignada la mare pel fet que es veu obligada a traslladar-se a Barcelona per raons de treball. El pare, que viu a Terol ha recorregut aquesta assignació al·legant com un dels inconvenients per al nen que haurà d’aprendre una llengua que no coneix. El tribunal estima també aquesta circumstància i atorga la custòdia al pare.

És cert que llegida en la seva totalitat, el Tribunal decideix en base a diferents elements i la llengua n’és només un. Podria deduir-se, doncs, que no n’hi ha per tant perquè l’argument de la llengua s’afegeix a altres.

Però no per això és menys important analitzar si aquest pot ser un element justificatiu per finalment decidir en una qüestió tan delicada com la custòdia d’un infant. Més encara, val la pena reflexionar i valorar sense apriorismes si pot ser usat com un element negatiu per un dels dos ex-cònjugues en la pretensió de canviar la custòdia d’un menor.

Comencem per dir que milions de parelles separades al món –i al nostre país també en tenim moltes- s’expressen habitualment en llegües diferents i no tenim coneixement que els ministeris fiscals usin aquest element com a determinant ni tan sols coadjuvant per influir en les decisions judicials. Les sentencies sobre la custòdia compartida no han valorat aquest fet com a negatiu a l’hora de justificar i sentenciar sobre la custòdia de menors llevat d’un parell de casos a Espanya en els últims temps.

Quedi constància de la nostra convicció que la novetat d’aquests darrers casos ve donada per la conjuntura socio-política d’ençà que l’Estatut català de 2006, de l’agitació i ús de la llengua com a arma de discussió i de confrontació política per part del PP, C’S i altres col·lectius i instàncies administratives, culturals, esportives o econòmiques i encara ens en deixem. Fins a tal punt hem arribat que una majoria parlamentària de les Corts Aragoneses van fer desaparèixer en una tarda ara fa dos anys el català i l’aragonès de la nacionalitat històrica aragonesa. No s’entén, si no, per què en trenta-set anys de democràcia no s’havien dictat sentències amb aquests arguments que ara apareixen de forma sobtada.

Però més enllà d’aquesta circumstància, si ens creiem que les llengües són, com diu la Constitució, “patrimoni cultural que mereixen especial respecte i protecció”, no hauríem de tenir cap dubte sobre la importància positiva i en cap cas negativa de les mateixes. No només perquè qualsevol llengua per poc parlada que sigui és un patrimoni mundial sinó perquè és una veritat universal que ser bilingüe o poliglota només pot considerar-se quelcom positiu que aporta una millor flexibilitat cognitiva, més agilitat mental, les paraules es consideren de forma diferent a com ho fan les persones monolingües, els nens resolen millor els problemes, el seu cervell canvia de tasca amb més facilitat i la capacitat de pensar en una altra llengua ajuda a prendre decisions més raonades.

Per això, ens sobta que un tribunal pugui situar en el plat dels inconvenients de qualsevol balança l’aprenentatge d’una altra llengua enlloc de fer-ho en el dels avantatges. I si, com és el cas, s’afegeix que l’idioma en qüestió no és el sami sinó el català i que és la llengua de la mare, encara trobem més incomprensible que la sentència consideri una raó el contacte amb una llengua que no li és aliena i que és la llengua de la mare.


Un idioma no pot suposar cap motiu per retirar d’una mare la custòdia del seu fill. Pot haver-ne d’altres, però aquesta, si de cas, hauria de ser una raó per atorgar-l’hi.     

Article de Xavier Sabaté i Diana Salvadó publicat al diari Més Tarragona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada