LA PERVIVÈNCIA DE LA MONARQUIA

És cert que la monarquia espanyola ha tingut un paper destacat en la transició democràtica del nostre país. Un procés que es va fer amb la suma, esforç i renúncia de molts ciutadans que varen creure que podien aparcar algunes de les seves conviccions en favor d’un model de convivència en pau entre tots els espanyols. De tots és el mèrit i la responsabilitat.

La corona ha esdevingut un referent durant molts anys. La figura del Rei ha fet que les coses fossin més fàcils al nostre país, que tinguéssim un reconeixement internacional notable, que fos el nostre primer ambaixador, que intervingués en moments difícils i transcendentals de la nostre història més recent i per això no podíem arribar a imaginar que hauríem de criticar unes actuacions tan desafortunades, lamentables i censurables com les que ha protagonitzat la setmana passada el Cap de l’Estat, el Rei Joan Carles I.

La imatge d’un monarca sol i aïllat d'allò que és la realitat del nostre país, decidint tranquil·lament anar de cacera, per matar elefants a Botswana és inversemblant i obliga a preguntar-se com és que la més alta representació de l’Estat viu tan lluny de les preocupacions dels ciutadans i que ningú al seu voltant tingui l’honestedat de dir-li que aquesta actitud és poc exemplar.

En un país que té una legió d’aturats, que el Govern ens agradi o no, està fent, el que pot per evitar la intervenció econòmica per part de les institucions financeres mundials, que les retallades de serveis són per tothom i per tot arreu, que quasi dos milions de famílies no tenen cap tipus d’ingrés, que els nostres joves no troben lloc en el seu país i que se’ls anima a cercar oportunitats en altres latituds, com pot el nostre monarca quasi còmicament, fer la maleta amb la roba verda per a l’ocasió, agafar l’avió i convertir-se en un trist caçador dels pobres elefants africans seguint l’exemple del que feien alguns membres de les famílies reials europees a la meitat del segle XX ? Que antic i “demodée" deu meu¡¡¡¡¡

Aquestes actuacions tan lamentables ofereixen l’oportunitat d’obrir debats sobre la pervivència de la monarquia entre aquells que fent ús de la seva llibertat estan aprofitant per posar damunt la taula aquesta qüestió. No entraré ara a discutir el contingut de la Constitució espanyola, sobre la forma d’Estat que ens vàrem donar les ciutadanes i ciutadans espanyols. No crec que sigui el moment de qüestionar aquesta fórmula, tot aprofitant el desgraciat cas de la desbarrada reial. Però en tots cas, des de la llibertat, no podem pretendre que les properes generacions no se sentin impel·lides a fer-ho i intentin democràticament un canvi pel que fa al model de representació del Cap de l’Estat.

Però avui, malgrat els errors, són més els actes de reconeixement que podem tenir vers la figura de Joan Carles I, i no treu que des de la critica li recordem que la confiança és difícil guanyar però molt fàcil de perdre.

Sembla que el pitjor adversari de la institució monàrquica no estigui entre els que des d'un sentiment republicà defensem lleialment l’organització social i la convivència sota l’actual marc constitucional , sinó que el perill s’observa més , entre una part dels membres de la mateixa Casa Reial, que amb el seu comportament fan el pitjor favor que es podia esperar a ells mateixos, però el que es més greu, també al nostre país.

I per acabar ,,,, els pobres, elefants¡¡¡ Hi ha animal més noble sobre la terra africana? Com es pot anar a matar aquests paquiderms que feliçment viuen a la sabana africana? Com el Rei d’Espanya pot tenir aquestes aficions? Ens dolen¡¡ Com es pot mirar fixament als ulls a aquest animal i matar-lo fredament? Hi ha aficions que són immorals, per molt que les practiquin de forma legal, faltaria més¡¡¡¡i quan el que ho fa es el Cap d’Estat, sorgeixen dubtes si vivim en el mateix país i sobre tot quina és la imatge que es transmet a la nostre joventut, que és la que en el futur ha de trobar identificació i acollida en la institució monàrquica. De vegades cal reconèixer que se'ls hi posa difícil.

Article d'opinió de Josep Anton Burgasé publicat avui al Diari de Tarragona