UNA QÜESTIÓ DE DIGNITAT I DE JUSTÍCIA

Aquest dijous els grups de Junts pel Sí i de la CUP han votat en contra d’una resolució al Parlament, presentada pel PSC i Catalunya Sí Que Es Pot, en la que es demanava la derogació dels copagaments dels serveis d’atenció a les persones amb discapacitat. El vot contrari dels grups que donen suport al Govern ha impedit que la resolució fos aprovada.

Vull demanar, des de la lleialtat institucional, a aquests grups que s’ho repensin i rectifiquin. Els dependents catalans i les seves famílies s’ho mereixen. Crec que al marge de les diferències ideològiques que podem tenir hi ha uns compromisos bàsics que hauríem d’assumir tots els grups representants a la Cambra, els 135 diputats, i aquest és un d’ells. El copagament aboca les persones amb discapacitat a la pobresa i els priva l’autonomia com han denunciat totes les associacions de familiars i les entitats del tercer sector. Cap administració ha de passar la tisora pressupostària per aquí. Tampoc es pot dilatar una solució, que és necessària i urgent, d’aquí a 18 mesos. Com es pot entendre que la Generalitat no pugui destinar 5 milions d’euros a garantir l’atenció, prestacions i serveis de les persones amb discapacitat intel·lectual quan això tan sols representa el 0,016% dels pressupost del Govern català?

Jo mateix com a alcalde sóc plenament conscient de les dificultats que tenen, per exemple, els usuaris de la residència de discapacitats de Sant Salvador, a Tarragona. Molts d’ells expliquen que han de passar el mes amb prestacions inferiors als 200 euros. 200 euros! Qui pot viure amb menys de 200 euros mensuals? Aquesta caiguda de les prestacions (que no és res més que una retallada encoberta) els obliga a haver d’elegir entre comprar menjar o productes d’higiene bàsics, pagar-se el manteniment de les cadires de rodes i material ortopèdic, etc. S’ha de garantir, però ja mateix, una quantitat mínima que permeti a aquestes persones dur a terme una vida digna d’acord amb les seves necessitats reals! Ja no es tracta ni tan sols d’una qüestió de dretes ni d’esquerres, ni de sensibilitat política, sinó de sensibilitat humana i de dignitat, sense més additius.

El tema és essencial fins i tot a nivell quantitatiu. A les comarques tarragonines hi ha unes 28.000 persones que tenen alguna tipologia de discapacitat, el que representa prop del 9% del total de la població. El col·lectiu més nombrós el constitueixen les persones que arrosseguen dificultats orgàniques (per exemple, la fatiga pulmonar o cardíaca) seguit de les persones amb discapacitat intel·lectual. Tots aquests conciutadans nostres han de fer front a dificultats que s’han agreujat amb les retallades. No poden continuar esperant solucions màgiques que no arriben mentre centenars d’ells i d’elles continuen exclosos dels serveis d’atenció diürna o d’habitatge. 

Des dels ajuntaments i el món municipal estem fent tot el que està a les nostres mans per facilitar ajudes i serveis a aquests ciutadans. Però no és suficient, no és suficient. Cal l’esforç comú i coordinat de totes les administracions, sense distincions ni excuses. El que és totalment injust i intolerable és que mentre es fan discursos grandiloqüents es condemni a centenars de persones a la pobresa i a l’exclusió quan, a més, han de conviure amb una discapacitat que els dificulta, per exemple, l’accés al món del treball.        

Que quedi clar que en cap cas vull fer d’això una arma d’atac política per criticar cap Govern. Al contrari, el que proposo és un gran acord de país que ens comprometi a tots per garantir uns serveis i ingressos mínims adreçats a les persones amb discapacitat. En aquest gran consens també s’hauria d’incloure un pla integral per eradicar la violència contra la infància i mesures més eficaces per lluitar contra la pobresa infantil, així com la garantia de beques menjador i material escolar per a tots els nens i nenes. En el mateix sentit cal garantir el subministrament dels serveis essencials de llum, aigua i gas a totes les llars necessitades, amb una mirada especial cap al col·lectiu dels majors de 65 anys i a les famílies amb aturats de llarga durada. Si ho aconseguim haurem dut el país cap a la Ítaca del benestar social i de la eradicació de la pobresa. L’objectiu s’ho val. És una qüestió de dignitat i de justícia.