8 de novembre de 2011. Debat electoral entre Alfredo Pérez Rubalcaba y Mariano Rajoy. Darrer minut d’intervencions, la mirada de Rajoy es dirigeix directament a la seva camera i afirma categòric: “tengan la certeza de que cuando yo gobierne bajará el paro.”
4 de desembre de 2012. El ministeri de treball fa públiques les darreres dades de l’atur. Un any després que el PP guanyés les eleccions l’atur registrat se situa al llindar dels cinc milions de desocupats (dels quals, més de 100.000 a la província de Tarragona). Malgrat la seva promesa de reduir l’atur aquest, enlloc de baixar, ha superat el seu sostre històric i no mostra senyals d’aturar-se. La realitat és que ara mateix tenim mig milió d’aturats més dels que hi havia quan Rajoy va ser investit president del Govern i que l’atur en aquest període de temps ha crescut un 12%. Recordeu aquells cartells electorals que deien: “con el PP menos impuestos y más trabajo”? Doncs, en realitat els ciutadans tenim menys treball però paguem molts més impostos tant directes com indirectes. Aquesta és la trista realitat a la que ens han portat aquells que afirmaven tenir “la formula” per generar ocupació...
La veritat és que després d’un any de Govern del PP tot està pitjor, el balanç no pot ser més negatiu: amb l’atur desbocat i la qualitat dels serveis públics bàsics en caiguda lliure, Rajoy i el PP ja ens han portat al major retrocés en benestar de la nostra història recent. I el pitjor és que aquesta obsessió per carregar el pes de la crisi sobre l’esquena de les classes populars i mitjanes, sobre els aturats, els pensionistes, els treballadors, les dones i els joves no sembla haver acabat, ni de lluny...
Potser l’únic element positiu és que a Rajoy ja no li queda cap promesa electoral per incomplir. En només un any ja ha completat el seu particular recital d’enganys a la ciutadania. I és que el PP ha fet exactament el contrari del que va dir que faria. Lluny de respectar als més febles, Rajoy ha passat la tisora per tot arreu: pels drets dels treballadors, per les prestacions de l’atur, pel poder adquisitiu dels pensionistes, per la llei de dependència, per la sanitat i l’educació pública, etc. Cap partida o prestació social ha quedat lliure de l’obsessió retalladora de Rajoy i companyia.
I mentre es demana “un esfuerzo adicional necesario” a la immensa majoria de la població, què és el que ha passat a l’altra costat de la galàxia? Doncs que el Govern del PP ha impulsat una amnistia fiscal per als grans defraudadors, així tal com sona. El tema no és menor. Tot i que no hi ha dades oficials, segons els càlculs del sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda el frau fiscal anual a Espanya se situa entorn dels 42.000 milions d’euros, com a estimació a la baixa. Si aquests diners enlloc de ser dipositats en paradisos fiscals tributessin a Espanya no caldria fer aquestes retallades de drets socials que tants anys ens havia costat d’aconseguir i que tants problemes estan provocant entre el 99% de la població. I que ha fet el Govern del PP davant d’un problema tan greu? Doncs posar la lupa sobre les rentes del treball, els autònoms i els emprenedors i aprovar aquesta amnistia fiscal per als evasors fiscals enlloc de perseguir aquestes grans bosses de frau i de fuga de capitals. Cap esforç benefactor els ha estat negat.
I així, mentre es dóna barra lliure als grans defraudadors jo mateixa vaig ser testimoni d’una manifestació inèdita que es va dur a terme fa pocs dies a Madrid: una manifestació de discapacitats que denunciaven les retallades que han patit i que, en molts casos, els deixen en una situació límit pel que fa a tenir unes mínimes condicions de vida dignes. Recordo, en especial, el testimoni d’una persona cega que demanava al Govern que pagués el que devia a les associacions de discapacitats i que no continués retallant en dependència “porque nos estan haciendo daño de verdad”.
Els socialistes creiem que aquesta política que amnistia a aquells que practiquen l’evasió fiscal a gran escala però que “estalvia” en serveis i prestacions bàsiques adreçades als discapacitats és una política que no és que sigui injusta, no, és que és repugnant. Per això hem proposat al Govern que acabi amb aquesta vergonya de l’amnistia fiscal i que aprovi un impost per a les grans fortunes, tal com ja ha fet el Govern socialista francès. Cal que aportin més aquells que tenen més (menys de l’1% de la població) i no carregar el pes de la crisi sobre el 99% població restant que, en major o menor mesura, està patint de ple els seus efectes negatius. Aquesta és almenys la convicció i el compromís dels socialistes i per això seguirem lluitant durant aquesta legislatura a les Corts Generals.
Article de Maria Jesús Sequera publicat al diari Més Tarragona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada