dijous, 12 de juliol de 2018

EL FABULÓS I MISTERIÓS CAS DEL NOMBRE DE MILITANTS DEL PP...




Durant anys es vantaven de ser “el primer partit d’Espanya.” La direcció nacional i els seus portaveus i altaveus mediàtics asseguraven per activa i per passiva que el PP tenia 865.000 militants i, els més entusiastes, garantien que “ben aviat” assoliria la xifra record d’un milió d’afiliats.

Això convertia al Partit Popular, de llarg, en el segon partit en tenir un major nombre de militants de tot Europa (tan sols per darrera de la CDU de la poderosa Angela Merkel) i, per descomptat, en el primer de tot Espanya. Per fer-nos una idea dels números que sacsejava el PP cal recordar que el PSOE, el segon partit en afiliació, té 187.815 militants, Podemos afirma tenir uns 100.000 inscrits i Ciutadans uns 30.000 al conjunt del país. Així, doncs, segons el PP el seu partit té més militants que la resta de partits nacionals i d’àmbit territorial junts. Tota una fita i una gesta...

...O una falsedat i una enganyifa. I és que ara, un cop arribat el moment de la veritat de les primàries per elegir al nou president del partit un total de 58.305 militants del PP han participat a les votacions. Com? Només 58.000 afiliats quan s’assegurava que n’hi havia 865.000?

També per fer-nos una idea de la desproporció que això representa, recordem que a les primàries del PSOE van votar 150.000 militants socialistes, un 80% del total de inscrits al partit. En canvi, el nombre d’afiliats del PP que han volgut votar al seu nou president no arriba ni al 10% dels militants que el Partit Popular assegurar tenir. Ni un de cada deu han votat. De pena.

O per dir-ho d’una altra manera: el nombre total de militants del PP que han decidit acudir a les urnes a votar al seu nou president és inferior, per exemple, als vots que va obtenir Susana Diaz a les primàries del PSOE. I molt inferior als 74.085 vots que va obtenir Pedro Sanchez. Brutal.

On són, doncs, els famosos 865.000 militants del PP?

Davant d’una paradoxa tan incomprensible, que mereixeria sens dubte protagonitzar una novel·la de misteri i intriga, tan sols se m’acudeixen dues possibles explicacions. La primera, que el PP, que assegura ser un partit central i de Govern, té una massa social que a l’hora d’elegir al nou president del partit decideix quedar-se a casa o anar a la platja i “passar” d’anar a votar. Fet, ja de per si lamentable que demostra una deixadesa i una falta de compromís polític fascinant. O és que consideren que elegir al seu màxim líder nacional és una nimietat?

O bé, hipòtesi més plausible, durant anys han inflat les dades i han presumit d’un suport social que no tenien. Ni tenen. I no d’un o dos militants, sinó de centenars de milers que ara no apareixen per enlloc. És a dir, que han fet el que avui en dia es coneix com a “post-veritat” i que tota la vida s’ha definit com a “mentida.”

Com el discurs de “España va bien” quan s’alimentava la bombolla immobiliària que després provocaria tantes desgràcies, o el més contemporani de la “milagrosa recuperación econòmica” que a peu de carrer era senzillament inexistent, o el mantra conegut dels “casos aislados” per referir-se als nombrosíssims casos de corrupció que implicaven al PP... I tants i tants invents de l’aparell de propaganda i autobombo del Partit Popular que durant anys i anys ha bombardejat al comú dels mortals amb “realitats” forjades a cop de reiteració i saturació.

I després n’hi ha que encara qüestionen la necessitat del canvi, de la regeneració democràtica i de l’entrada d’aire fresc que ha protagonitzat el president Pedro Sanchez...    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada