La setmana passada un grup de diputats de Junts pel Sí i de la CUP van fer
públic el contingut de la denominada llei del referèndum que aspira a donar
cobertura legal a la consulta auto-convocada pels mateixos grups pel proper 1
d’octubre sobre la independència. Ens trobem davant d’una decisió unilateral
imposada de facto per un grups polítics que ens situa davant d’un escenari
inèdit, sense precedents, a l’Europa democràtica.
Anem a pams i rellegim, amb esperit crític i
sentit comú, el contingut d’aquesta esmentada llei. S’afirma en el text que els
impulsors de la mateixa s’atorguen la condició de representar “la veu del poble
de Catalunya” –oblidant que el 52,2% dels catalans i catalanes que van votar a
les eleccions on l’independentisme va obtenir el seu màxim històric van fer-ho
per opcions que rebutgen explícitament la via unilateral cap a la secessió (no
són “poble” ells, senyors de Junts pel Sí i de la CUP?)-. Seguim. Se’ns diu que
el resultat serà “vinculant” i, al mateix temps, es fan apel·lacions al dret a
l’autodeterminació reconegut per l’ONU i al Tribunal Internacional de Justícia
de la Haya. Aquest punt mereix una atenció especial. El dret a l’autodeterminació
de l’ONU? Com el mateix consell de garanties estatutàries ha recordat al Govern
això fa referència a casos colonials. Colonials. Colonials, no a un Estat
democràtic reconegut per la comunitat internacional, començant per la mateixa
ONU. O és que Catalunya està en la mateixa situació que el Timor Oriental o el
Sàhara Occidental?
Però un cop s’ha fet el salt al buit l’única
sortida és cap endavant i per això “en nom de la democràcia” se’ns diu que si
el resultat és favorable al sí això “democràticament” habilita als partidaris
de la secessió unilateral a implementar-la en 48 hores. Sense establir un mínim
de participació necessari, sense garanties jurídiques, ni democràtiques,
afirmant alegrement que aquesta llei prevaldrà sobre tota la resta atenent al
moment “excepcional” que estem vivint. És a dir, per reformar l’Estatut, crear
una comarca o canviar la llei electoral a Catalunya cal una majoria qualificada
de dos terços del Parlament però per impulsar aquesta llei i dur a terme les
pretensions de Junts pel Sí i de la CUP tan sols cal un vot més al Parlament i
al “referèndum”, encara que la participació fos inferior a un terç de
l’electorat. I tota aquesta arbitrarietat en nom de la democràcia i de la
voluntat del poble...
La increïble frivolitat de determinats líders
independentistes no resta responsabilitat al Govern del PP en la situació límit
a què estem arribant. El decebedor quietisme en què viu instal·lat l’executiu
de Rajoy, les inversemblants referències a l’exèrcit com a garant de la unitat
de l’Estat, la inacció que tenen com a bandera, la desídia amb què rebutgen
qualsevol proposta de diàleg...aquesta irresponsabilitat flagrant és, en part,
la que ens ha portat fins aquí. Ells sabran amb quina legitimitat i si algun
dia s’atreviran a plantejar una proposta real de solució que no es limiti a
apel·lar a la justícia i a tractar aquesta qüestió, realment d’Estat, com un
simple tema d’ordre públic.
Els socialistes reiterem, un cop més, la nostra
aposta per la cohesió cívica del poble de Catalunya i de rebuig als
maximalismes que ens intenten fer elegir entre una falsa dialèctica de blanc o
negre. Una dialèctica nacionalista que menysté l’escala de colors cromàtics
entremitjos on se situa la gran majoria de catalans i catalanes. Reiterem també
la nostra disposició permanent al diàleg, un diàleg sincer que no incorpori
exigències unilaterals, i la nostra convicció que tan sols des de la negociació
i el pacte, com sempre ha passat a la història de Catalunya, sortirem d’aquest
atzucac que té i es mereix una solució política. I des del respecte i el
reconeixement a la pluralitat que existeix a la societat catalana i també a l’espanyola.
Aquesta mena de fugida cap endavant que hem vist aquests
dies, i les categoritzacions globals i unívoques que comporta, m’ha recordat la
polèmica que van protagonitzar Sartre i Camus a mitjans del segle passat.
Camus, humanista existencialista, criticava la pobresa que es vivia a les
societats occidentals de la postguerra però també la violència totalitària dels
règims comunistes de l’Europa de l’Est. Això va comportar-li escarnis, insults
i desqualificacions a dojo, inclosos els del seu amic Sartre que l’acusava de
no definir-se i de ser un “agent de l’imperialisme” per no defensar la Unió
Soviètica. Sartre, categòric, acabava la seva carta oberta dient: “només veig
una solució per a vostè: anar-se a les Galàpagos.”
Sol, abandonat... a les Galàpagos. La història,
però, explica que finalment el mateix Partit Comunista francès va condemnar,
tard això sí, l’stalinisme que Camus rebutjava. Camus no va acabar a les
Galàpagos sinó reconegut per tots com un far de coherència, justícia i
llibertat en una època de “grans certeses” que exigien adhesions
incondicionals. I les adhesions incondicionals, recordava l’enyorat humanista
francès, sempre són l’avantsala de l’arbitrarietat i de l’atropellament de la
democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada